Boston, Massachusetts, la nit de l’1 al 2 de setembre del 1859. Peter Smith, operador de telègraf està en plena comunicació amb el seu col·lega, Andrew Long, de Portland, Maine, quan una pujada sobtada de la tensió fa que del seu aparell de telègraf comencin a saltar espurnes i ell s’emporti una bona sacsejada elèctrica. El seu primer reflex és desconnectar ràpidament les bateries que alimenten l’aparell i pensa que s’ha salvat d’una i bona. La feina pot esperar que la tensió es normalitzi. De cop queda petrificat, tot i que desconnectat segueix rebent missatges del seu company de Portland. Com és possible es demana? La resposta li arriba pel mateix telègraf, i no és res màgic, “mira per la finestra Peter, hi ha una enorme aurora boreal i l’electricitat induïda està fent funcionar el telègraf sense les bateries”. Durant més de dues hores, Peter i Andrew van poder conversar sense alimentar elèctricament els seus aparells. Mai havia passat abans.

Aquella nit de setembre del 1859, la Terra va viure la tempesta geomagnètica més important de la història moderna, coneguda com l’esdeveniment Carrington. Els sistemes de telègrafs dels Estats-Units i Europa van fallar amb les pilones que llençaven espurnes. Les aurores van ser visibles fins al sud de Mèxic, Cuba, el nord d’Àfrica, el sud de la Xina i del Japó, amb una intensitat de llum superior a les de la lluna plena. L’esdeveniment va ser provocat per una enorme erupció solar que s’havia produït just abans del migdia de l’1 de setembre i que havien detectat dos astrònoms aficionats anglesos, Richard Christopher Carrington i Richard Hodgson, de manera independent. En menys de 18 hores, l’enorme quantitat de matèria coronal solar, protons i electrons altament energètics, provinent del Sol, va picar contra la magnetosfera del nostre planeta i va provocar la ionització total de les capes altes atmosfèriques així com l’aparició de potents corrents elèctrics induïts que van provocar la fallada de tots els sistemes elèctrics de l’època, com era el cas del telègraf.

En aquell moment, el Sol es trobava prop del seu màxim d’activitat dins del seu cicle d’11 anys. Un moment similar al qual ens trobem ara mateix, en el cicle que es va iniciar el 2019, i que s’espera que arribi al seu màxim els pròxims mesos, amb una activitat sostinguda fins al 2025. De fet, aquests darrers dies estem rebent impactes de múltiples erupcions solars que han provocat l’atenuació dels senyals de ràdio d’ona curta i fins i tot la impossibilitat de la seva transmissió prop dels pols magnètics, que són les zones més exposades, així com l’aparició d’aurores boreals en zones tant al sud com a Irlanda o Michigan. Per ara, no s’ha arribat als nivells d’intensitat de l’esdeveniment Carrington, ni ens hi hem acostat, però sí que l’activitat és molt més important del que es preveia en iniciar aquest cicle solar, el número 25 des que se’n fan registres.

No podem descartar que la Terra pugui tornar a patir una tempesta geomagnètica de la magnitud del 1859. Hem vist els darrers anys com de disruptives poden ser aquestes, en un món molt més dependent de l’electricitat i l’electrònica que fa 164 anys. Una tempesta el març del 1989 va fer fallar la xarxa elèctrica de Nord-amèrica i més de 6 milions de persones van quedar sense llum durant 10 hores. La que va tenir lloc durant Halloween el 2003 va deixar els Estats-Units sense GPS durant 30 hores i va provocar la fallada de diversos satèl·lits. I més recentment, el febrer del 2022, 40 satèl·lits Starlink de SpaceX van tornar a caure a la Terra en perdre els seus sistemes electrònics. L’asseguradora Lloyd’s de Londres va calcular que un esdeveniment com el Carrington al món actual podria produir danys per valor de fins a 3 bilions d’euros i sumir en el caos, durant setmanes o mesos, la majoria dels països occidentals.

Sabem que aquestes grans tempestes són periòdiques a la Terra i l’anàlisi d’elements com el Carbó-14 o el Beril·li-10, dins de plantes o en el gel polar, ha demostrat que hi ha hagut en el passat tempestes fins i tot desenes de vegades més poderoses que la del 1859. Avui en dia, encara no podem preveure quan passaran, però sí que podem prevenir. El Sol està constantment monitorat i tenim un marge d’entre 1 i 5 dies entre el moment que es detecta l’activitat solar potencialment perillosa i que aquesta ens afecti directament. Per això és important que, com ja fan en molts països, estiguem al cas de la meteorologia espacial com ho estem de la climàtica, fem cas a les alertes i tinguem plans de contingència i d’emergència per a quan això passi, a fi que ens afecti el menys possible, ja que, al cap i a la fi, estem en mans del nostre Sol.