A Juli Barrero (Manresa, 1975) alguna periodista despistada li va canviar un dia el cognom per Barreiro, fent les delícies d’algun malvat company d’ofici que encara anys després li ho recorda. L’afectat, en canvi, s’ho agafa amb humor i bonhomia: “Hi ha el rumor que vaig néixer a Portugal, però està per demostrar”. Després argumenta que és del tot natural, atesa la seva implicació amb la comunitat portuguesa, que va molt més enllà de l’exigible com a consort: va aixecar la veu en aquella plataforma creada per evitar deixar la comunitat lusitana sense consolat. “Estic orgullosíssim d’haver après portuguès i encantat de poder escoltar Salvador Sopal o Caetano Veloso en la seva llengua”. Això li va facilitar l’entrada a A Voz Lusa, per exercir de fotògraf i de periodista. És per això que enmig d’aquesta entrevista, quan formula una frase rodona, “viure als núvols enganxa”, suggereix a la redactora que li acaba de donar un bon titular. Bé, l’hi comprarem o no, ja decidirem. De moment, explicarem que era la resposta a com se sent després d’haver estat nominat com a artista revelació per la revista Enderrock. I no és l’única repercussió positiva a la sortida de Líquid, disc en solitari. “M’estan passant moltes coses que no m’esperava, que no estaven planificades i en gaudeixo”. Ara bé, matisa, viu en uns núvols que es formen arran de terra: cada dia s’ha de seguir aixecant i marcant el pas de la feina quotidiana.
Aclarit que els orígens de Barrero se situen a la Catalunya Central, el nostre protagonista recorda que el cor del principat batega amb música: de per allà són Gossos, el Salva Racero de Lax’n’Busto, Beth, Carles Cases, Celestí Valls, Manel Camp. Podríem seguir, però aturem-ho aquí, perquè en Juli ens expliqui que va “mamar” el rock català des de la més tendra joventut, amb la infinitud de concerts que es feien a la sala El Sielu o “a trenta quilòmetres de casa” a tot estirar cada setmana.
A casa, explica, no és que ningú s’hi dediqués, però sí que sopevolava cert talent musical. En algun cas per desenvolupar, en d’altres ja ben cuinat: entre els cosins, els Coll, n’hi ha un a l’ONCA i un altre treballant al costat de Jordi Savall. Ell als cinc anys ja feia el primer concert amb l’Orfeó Manresà. Va tenir l’oportunitat d’entrar a l’Escolania de Montserrat, recorda, però tot i la consciència de perdre un tren, va declinar.
A Andorra va recalar a finals dels noranta, l’1 de desempe del 1997 és la data de l’alta a la CASS, on no ha deixat de cotitzar des d’aleshores, rebla. Va arribar amb ànsies de canvi i aventura i una crinera que li arribava a la cintura. Unes grenyes que no li van fer el pes a Josep Marrugat quan va entrar a demanar-li feina. “Però alguna cosa li vaig dir, i respecta’m que no ho expliqui atès que ell ja no hi és, que el va convèncer de donar-me l’oportunitat”. Li va dir que a veure si aguantava sis mesos. Van ser anys. “Aquella botiga ha estat un puntal de la música del país, de Catalunya i diria que d’Espanya”. També per a ell una oportunitat afegida: entrar en contacte amb l’escena musical al complet. Allà s’enfonsen una part de les arrels d’una trajectòria, diu, que l’ha portat tant a actuar al Palau de la Música, amb la coral, i a dalt del remolc d’un tractor en la festa major d’un llogarret perdut. Un altre dels pals de paller en el seu camí va ser la professora de cant modern, Montse Rius. Decisiva, insisteix.
A Barrero l’assetja a la vida un “beneït problema”, com li diu: ara que la música agafa el protagonisme a la seva vida, la seva altra passió, i ofici, la fotografia, ha de quedar necessàriament arraconada. Però no tant. I imatge i veu s’uneixen en el vessant diguem-ne periodístic del seu dia a dia, la que li ha permès transitar per les pàgines de A Voz Lusa, dèiem, però també tenir un programa de ràdio centrat en el jazz. I parlant de jazz: fer de presentador de l’emblemàtic festival. Al Jarreau se li va apaonar per fer-li una apaçada sope l’escenari. El manresà no es va dutxar en dies, confessa.