Jean-Christophe Tixier desembarca avui a Andorra per trobar-se amb els escolars i xerrar del seu llibre, ‘La ligne’. Sobre la bogeria humana que som. També el presentarà, dimecres a les set de la tarda, a la llibreria Moby Dick.

De línies i murs que divideixen ciutats i països n’hi ha un grapat.
Només que jo no he situat geogràficament la meva novel·la, però sí, de murs n’hi ha una setantena arreu del món. Alguns han dividit països, com Corea, Xipre, l’Índia i Pakistan... n’hi ha moltes de línies que han fet la separació política de la població dels seus països. 

Aleshores, la de la novel·la?
No parla de la partició política en si, sinó d’una línia que apareix en una població que no identifico, més aïllada. La idea és observar com els habitants s’apropien d’aquesta línia que hi ha al sòl, com és llegida, descodificada. I una simple ratlla produeix una fractura entre la gent del poble. 

En el fons, què ens vol exposar?
En una guerra, en una situació política tensa, el més perillós no és la policia, no són els soldats, sinó els veïns: tota la mesquinesa, la petitesa de la gent, les rancúnies, que aprofiten l’oportunitat per expressar-se. Hi ha denúncies, revenges, gelosia que salten. 

La línia és una excusa.
Allò que no és més que una marca al sòl obre la porta, engendra la fractura. 

L’infern són els altres. 
L’infern poden ser, efectivament, els altres. 

En clau de novel·la negra. Per què?
Novel·la negra perquè em permetia tota aquesta llibertat per parlar només sobre la gent i com s’apropien de la línia, cadascú en funció dels seus interessos. Si hagués fet una novel·la històrica, posem per cas, hauria d’haver-me interessat en un mur ja existent i treballar sobre el context polític, etcètera, que no era el que volia abordar. 

Entesos.
També el govern, per prendre decisions i imposar-les a la població. 

Una proposta de reflexió àmplia. 
Volia fer una novel·la social, una proposta de reflexió sobre qui és l’altre, sobre com s’articulen la reflexió política i l’interès personal. 

De totes maneres: per què ens agraden tant les històries de crims? 
Crec que perquè suposen un repte intel·lectual per al lector, que vol trobar el culpable abans que l’investigador. El costat de joc. En el thriller, el plaer de tenir  por, el gust pel suspens. En el cas de la novel·la negra, aquesta dimensió psicològica i la mirada sobre la societat, una interrogació més global. 

Al seu relat hi ha una mica de llum, d’esperança, sobre nosaltres? 
Més que res a les meves novel·les, és la tercera que escric per a adults, el que m’interessa és dibuixar personatges extremament humans en la seva complexitat, sense caricatures, sense ningú que és plenament bo o dolent. Allò que fa bo o dolent algú en cada moment són les seves conviccions, les seves certeses, el context...

No és un moralista. 
No escric per dir això és bo i això, dolent. 

Difícil, superar la realitat? 
De fet, quan escoltes les notícies, veus que l’actualitat sobrepassa la ficció. Passen coses, en la política o els successos, que et dius: “si això ho explico en una novel·la, l’editor m’hauria dit que és massa”. 

També hi ha una línia entre la literatura per a joves i per a adults? 
Es poden abordar les mateixes temàtiques. La diferència és que la literatura juvenil triarà un angle diferent. Per exemple, si parles d’una violació, no serà el personatge principal la víctima, perquè la maduresa emocional, d’identificació, és insuficient probablement. 

Seria massa violent.  
Massa violent per al lector jove. El ritme també ha de ser més sostingut. En una novel·la per a adults la línia pot ser més sinuosa, més llarga. I si escrius per a joves, miraràs d’oferir una petita llum d’esperança, no una mirada totalment desesperada com pots fer amb els adults. 

Es diu que els joves llegeixen poc.  
El mercat del llibre juvenil es troba en plena forma, és molt dinàmic. Sí que hi ha una forta competència de les pantalles. Potser la trobada entre els joves i els llibres es fa d’una manera menys natural que abans, però hi ha moltes trobades organitzades: presentacions, clubs de lectura, activitats, per afavorir-los. 

Són crítics despietats. No diuen mentides corteses.
És la part que apassiona d’escriure per a ells. Saben què volen, què els agrada.