Tots (o quasi) els grans pianistes que han passat per Andorra han tocat un instrument afinat per l’Enric Ferrer, de Katia Buniatishvili a Michel Camillo. També els del país, com Josep Maria Escribano, que és qui el va ‘importar’ per començar a treballar amb l’instrument de l’Institut de Música.

Vostè és l’home que ‘susurra’ als pianos, oi?
[Riu] Bon senyal vaja, és l’interlocutor que més sovintejo. Em passo el dia parlant amb pianos, o sigui que sí, i cada piano té les seves característiques i per a un afinador és bo entendre-s’hi.

Tenen personalitat pròpia. 
Sí, sí, cada piano, fins i tot els d’un mateix constructor són diferents entre ells perquè hi ha diferents elements: la fusta que condiciona la tímbrica, els martells que no són iguals, sobretot els de pianos de fa seixanta o setanta anys, que no eren tan precisos... 

Al segle XIX a cada casa benestant n’hi havia un. El paradís?
No et pensis: al segle XIX no n’hi havia tants, de burgesos, així que en segons quins països ara hi ha més pianos que abans. I l’ensenyament musical s’ha estandaridtzat molt...

Alguns  pensaríem, amb perdó, que és un instrument elitista. 
Al contrari. És dels instruments no diré barats però menys cars. Un Yamaha nou bàsic, que és molt digne, se’n va cap als 3.500 euros (jo ni compro ni en venc, que consti). De segona mà, correctíssims, per la meitat. No és car, tenint en compte que és un instrument molt complex.

?
Pot arribar a tenir 270 clavilles d’afinació, que és l’instrument amb mecanisme: el d’un violí o una flauta és menys complex, el piano és una màquina bastant sofisticada. Són 88 tecles, és a dir, 88 maquinetes. Un violí decent també són 2.000 o 3.000 euros. 

I què el va portar a l’ofici a vostè?
Jo no anava pas per a afinador, simplement amb 16 anys em poso a treballar i vaig a parar a una antiga fàbrica de pianos de Barcelona, Chiappo Aretti, on vaig trobar qui seria el meu mestre, Robert Salvador. Em va fer estimar l’ofici i en dos anys ja ho tenia clar. 

Què fa que s’ho passi tan bé estant als budells d’un piano?
Quasi tot, tant si en trobo un que és correcte, bo, i ben afinat, i en un parell d’hores té una tímbrica nova, com quan està en mal estat i l’ajudo a reviscolar.  Fins i tot quan hi ha un piano que fa trenta anys que no toca ningú i hi ha la possibilitat de repescar-lo... és clar, si l’instrument es deixa.

S’ha enamorat mai d’un piano?
Sí, sí, d’algun. N’hi ha que, no saps per què, però t’hi identifiques, com els del fabricant alemanys Schimmel. Els de cua són excepcionals, amb unes possibilitats d’expressió... I soc molt de Yamaha. 

I n’hi ha d’odiosos?
Odiar no, pobrets, però n’hi ha que dius mare de déu, aquí patirem i no sempre surts victoriós: és el repte. 

I els propietaris?
També hi ha de tot (riu). No, jo tinc la sort que el 99,9% dels clients són gent magnífica. Però sí, algun perepunyetes hi ha. Amb els professionals tenim converses enriquidores. 

Són difícils, els professionals?
Amb els pianos de concert, són gent molt resignada: no porten l’instrument, com el flautista, sinó que troba el que troba. A casa seva sí que demanen i puc ajudar a aconseguir el que vol. 

Ha treballat per als grans. 
Vaig gaudir molt afinant per a Buniatishvili. O amb els Valdés, Bebo i Chucho. I Camillo és un virtuós que escalfa tocant Bach abans del concert... amb tanta força, no us ho imagineu, que un cop va desenganxar una peça. Bé que ho vam sentir quan passava, malgrat tot el soroll quan tocava. Vam haver-lo de desmuntar i d’encolar ràpidament. 

En algun concert s’ho passa malament per culpa de l’afinació?
Com ho saps! Estar al concert i començar a obsessionar-me amb l’afinació... No ho puc evitar, i així no hi ha manera de gaudir del concert. 

La seva foto de WhatsApp delata una altra passió: els cotxes clàssics. 
Són la meva perdició. La foto és d’un Peugeot del 1960 i tinc també un Dyane 6 del 1972, molt semblant al Dos Cavalls.

També furga per dintre?
No, no, aquí com a molt faig d’ajudant del mecànic. Em poso a les seves ordres.