El Grup de Folklore Casa de Portugal celebra enguany els trenta anys. Per començar, dissabte protagonitzaran a l’església Sant Esteve una cantada de ‘janeiras’, explica José Luís Carvalho

Dissabte a quarts de sis.  
Sí, comencem amb aquesta celebració dels trenta amb el cant de les janeiras, que fem des de fa dinou anys. Enguany portem ja tres caps de setmana cantant-les i ho arrodonim dissabte amb un grup de Portugal, Grupo Folclórico de São Paulo, que ve expressament des de Barroselas (Viana do Castelo). És la cirereta. També ens acompanyarà el Rancho Folclórico dos Residentes do Alto Minho, d’Encamp, que també canten les janeiras.

Una tradició que mantenen.   
Sí, de fet, però, hi va haver altres grups que també van començar i ho van deixar. És una mica dur, no us penseu, i més amb les condicions climàtiques que està fent. Alguns han plegat, però nosaltres i el Alto Minho continuem. Per dissabte vam aconseguir la complicitat de mossèn Sàrries. 

Més calentets.   
Sí, vam pensar fer-ho al carrer, però no era ideal ni per a qui canta ni per al públic. Tant fred, pluja...

De totes maneres, són valents, aquests caps de setmana tan freds, sortir a cantar.   I la primera sempre la cantem fora, a la porta de cada casa o local. Costa una mica. Sobretot als que toquen els instruments. 

Després de dinou anys, el públic...  
Ja no és cap novetat, no; la gent ens ho demana: “quan comenceu a cantar les janeiras?, penseu en nosaltres”. La gent ho rep amb joia. També quan anem a les esglésies, que participem en  la missa i en acabar fem aquest miniconcert de janeiras. És maco. Es tracta de desitjar un bon any, un missatge d’humilitat, d’apropament. És un missatge bonic. 

Costa mantenir el grup?  
Ens mantenim sempre entre vint i quaranta persones, segons el moment. Però anem fent, sí. Tenim tant cantaires com gent que toca la concertina, la viola, el triangle i els cavaquinhos. 

Hi ha caliu, doncs.   
Sí,  sí, no ens costa gens que la gent participi, la veritat, per sort. I el públic ens rep molt bé: ens agrada veure com toques la porta i et fan entrar i la gent s’emociona. Aquest cap de setmana, per exemple, vam baixar a la Seu –sempre cantem a la catedral– i ens van convidar a la Llar de Sant Josep. Veure que la gent s’emocionava, que veia que els portes alegria i carinyo... i sobretot música. 

‘Exporten’ cap a la Seu.   
Sí,  ja des del 2010 baixem a la catedral. A la Llar era el primer any i ens han dit que l’any vinent no podem faltar. Estem emocionats. 

Circuit preestablert, van allà on els criden?  Ja donen l’abast?
Planifiquem els caps de setmana del mes de gener. Tenim llocs fixos, com algunes misses a les esglésies del Principat i la catedral, i per a la resta, sota demanda: hi ha locals comercials on ens criden habitualment, i les cases particulars. A vegades ens criden per a una  festa sorpresa. Hi ha cops que anem com bojos. 

Han cantat en algun lloc estrany?  
Bé, el més estrany poden ser algunes cases particulars. Algunes perquè no t’esperes que hi cabràs. Amb la gent portuguesa ja segueixen la tradició de preparar embotits i pa i vi. Fa molta patxoca, cantem les janeiras i després ens quedem tota la nit de festa. 

Trenta anys es diu aviat. Costa?  
Quan vam començar, el 1996, alguns ens deien que en dos anys petaríem i mira, vam ser tossuts... Ens hem convertit en una família. Però també hem intentat tenir idees noves per motivar els que ja hi són i per atreure els joves. Encara tenim molta gent dels fundadors, però és important trobar la connexió entre els joves que entren i la gent més gran. 

Han d’engrescar. 
Sí, el que ens fa més il·lusió és el viatge que farem al Brasil a l’octubre. Imagineu si això engresca!

Brasil! Jo també m’hi animo.   
Va ser precisament arran d’una conferència en què vaig participar a Montréal, a Canadà, imagineu-vos. Vaig anar a una trobada per parlar sobre el teixit associatiu a Andorra i vaig conèixer una gent de la ciutat de Florianópolis, amb una important colònia portuguesa. 

Més coses faran.   
Sí, sí, tenim un programa d’actes molt dens per a celebrar els trenta anys.