Veterana –en el millor sentit del terme– artista del país, Lluïsa Casas torna a participar en la Biennal d’art i drets humans a Corbera d’Ebre

Som-hi. 
Aquesta és la setena edició de la Biennal d’art que organitzen a Corbera d’Ebre. La població va ser destruïda durant la guerra civil, bombardejada, perquè va ser un dels últims a caure. Hi ha molt record de tot allò que va passar: les cases derruïdes per les bombes, l’església...  es poden visitar com quasi un parc temàtic. Memòria històrica, amb una escultura on es recorden els noms de totes les víctimes. 

Per als negacionistes. 
El poble es va reconstruir una mica més avall. I a l’església destruïda, i restaurada però amb vidre, s’hi fa la Biennal d’art, centrada sempre en temàtiques relacionades amb els drets humans. Enguany se centra en la igualtat i el gènere. Som 39 persones que hi participem, de totes les disciplines i de molts llocs. Pintura, escultura, performances... Es va inaugurar dissabte. I es podrà visitar un mes o dos. 

Vostè és una participant estable. 
No en cada Biennal, per raons personals, però si puc, sí. Fa dos anys, amb un treball sobre pedra seca que em va demanar la Fundació de la Fatarella. Normalment l’obra s’hi queda, la donem a la fundació Zero Mig, que coorganitza l’esdeveniment. 

Enguany, què presenta?
Vaig preparar una gran tela, La por a la diferència. Persones molt petites que omplen l’espai, delimitat per aquelles reixes que ens empresonen a tots una mica, oi? Ja sabem a quina societat estem: cada dia pitjor, més individualista...

Amb aquesta tirada a l’extrema dreta i tot plegat. 
Sí, sí, ja veiem com va als països veïns, a Espanya, que és el que tenim més a prop. Uf! Però és a escala mundial. 

L’art hi té res a fer?
És molt difícil. Pot fer denúncies, però no sé fins a quin punt té cap repercussió. Diria que no en té  gaire. Ja d’entrada és un tema menor, l’art. A la gent no l’importa gaire, l’art. Pot gastar molts diners en qualsevol xuminada i és incapaç de posar art a casa seva... que et dura tota la vida. Jo no podria viure sense estar-hi envoltada. Quadres dels amics, meus...

Serveix per especular. 
Hi ha unes quantes firmes molt conegudes i a la resta ni se’ns contempla. 

A Andorra no tenen ja massa lloc ni on exposar, potser?
Com a la resta del món, no està gaire interessada. Durant la pandèmia vaig començar a fer obra gran, pensant que serà ja l’última: soc gran i cosa molt molt gran em costarà, em canso. Però ni vull fer ja l’exposició. La gent no hi va... Hi ha La Xarranca, que fa coses, però amb pocs ajuts. Aquí sembla que prevalgui sempre l’interès per la gent de fora...

Derrotista? 
Jo ja ni vull exposar. Qui vulgui interessar-se per la meva obra, ja sap on soc i ve a casa meva.  Però no estic derrotista, no. Soc realista. 

Pinta un futur negre. 
És que el futur pinta negre. Penso en la canalleta petita i què els espera, pobrets? Això que no soc una persona trista ni vençuda, tiro endavant, però...

Doncs l’educació artística seria un primer pas, o no?
Sempre ha sigut una maria. Jo vaig ser docent molts anys a l’Escola Andorrana, he estat als comuns d’Encamp i Canillo... Als nens els porten a pintura o això perquè es distreguin una mica, però res més. A l’escola, és una maria, quan jo penso que  és importantíssim: la sensibilitat per l’art et pot ajudar al llarg de la vida per a moltes coses, per al creixement humà. En canvi, no se li dona importància. Ja veieu. 

Deu ser per això aquesta falta de gust estètic: reggaeton i ‘horterades’ televisives. 
Tal qual. Una estètica molt hortera ens envolta. Una carrera a veure qui és més hortera.