Doctor en Psicologia Biològica i de la Salut i director científic del Programa de Gent Gran a la Fundació ‘la Caixa’, Javier Yanguas explica avui ‘Els reptes de la nova longevitat’. Organitza Fundació Creand

Els reptes de la nova longevitat. 
Ara aquelles persones nascudes entre 1957 i 1973, les de les generacions conegudes com del baby boom, es jubilen. Són les generacions millors formades d’Espanya, de Catalunya, del País Basc, d’on jo soc. Hi vam néixer uns 650.000 infants per any, així que imaginem. Serà una vellesa absolutament diferent que la dels nostres pares. Generacions en què les dones han estat més independents, en què hi ha hagut una baixíssima natalitat... envelliran sense que ningú els sostingui. 

Veiem gent gran absolutament en forma i fan enveja. Com s’ho fan? 
Hi ha set reptes emmarcats en aquesta nova longevitat. El primer, el de la salut. Però aquesta salut es contempla d’una manera més instrumental que abans: saben que només tenir salut no és existir. Tenir una bona vida és tenir salut, però no només. A banda,  tenen molta por a la pèrdua de capacitats, al càncer, a l’alzheimer, a les demències. 

Ja ho pot ben dir.  
Per tant, estan disposats a invertir en una vida saludable. Però el més rellevant  és que aquesta salut és instrumental: fa setanta anys, l’objectiu d’una persona gran era tenir salut, així t’ho deien. Ara no, ara es tracta no sols de fer anys amb salut, sinó de saber què fan amb aquesta vida. 

Això de la solitud... 
És un altre repte, pensar a cura de qui estaran, quines cures necessitaran. Pensen que viuran molts anys, cosa que estadísticament és certa. Fa trenta o quaranta anys sabien qui seria el seu cuidador, la filla fonamentalment, però ara s’envelleix sense aquesta xarxa. Els que tenen fills tampoc ho tenen molt clar. A banda, no volen traspassar a la següent generació aquesta càrrega. Creuen que s’han de buscar la vida. 

Canvia aquella idea segons la qual et feies gran i eres un traste vell que s’ha d’arraconar.  
Sí, es vol una bona vida, una vida plena o, com a minim, pleneta. Això de la plenitud avegades queda llunyà. Quan la gent arriba a l’escenari de la jubilació i li queden per endavant vint o trenta anys devida... això és un terç quasi de la vida, que es diu aviat. 

En el millors dels casos, això esperem tots, sí.  
Per tant, no basta amb existir, cal viure. Cal donar significat, sentit, i això és un dels grans reptes. Això quan les persones se’n surten econòmicament, si la família està bé i si de salut van decentment. 

Les necessitats bàsiquescobertes són la base, és clar.  
És aleshores quan es comença a buscar un significat al que resta de vida. És una de les grans qüestions, una de les grans inquietuds que expresen. Ho hem detectat en totes les recerques que hem anat elaborant. 

Naturalment.  
Observem grans diferències en termes econòmics, entre aquells que tenen una bona pensió o han acumulat capital, i aquella gent que no. Entre aquests hi ha molts immigrants, per exemple, gent que va anar arribant al llarg dels últims anys. 

S’entén. Les condicions varien molt i, amb elles, les expectatives. 
És clar. A banda, s’han d’esmentar les relacions que tenen amb les noves generacions. En ser persones amb poca xarxa, que envelleixen  sense famílies o amb famílies molt estretes, un cercle molt petit, les relacions entre generacions seran molt importants. 

Un suport? 
Exactament, les relacions intergeneracionals seran bàsiques. En canvi, percebem que és una idea que els costamolt articular a les noves generacions.  És un tema curiós, preocupant: molts no han tingut fills i d’altres sí, però els fills viuen lluny dels pares. 

Un autèntic repte.  
Sí, ho és, com a societat, hem d’articular aquestes relacions, hem de fer un esforç enorme, perquè aquesta articulació de les relacions intergeneracionals és un dels grans reptes que patim a les nostres societats.