“Ens ho venem tot per Wallapop i a explorar!”

Déu n’hi do amb la comunitat argentina, també xilena, que hi ha a Andorra. “Les coses estan malament per allà, i l’argentí és aventurer per se”, diu Manuela Mendoza. Ella va conèixer el país quan era una nena i se li va ficar al cap que s’hi acabaria instal·lant. Treballa en l’hostaleria i té coses a dir-hi

Una argentina a Andorra: sou uns quants.
Vaig venir per primer cop amb els pares, amb vuit anys, perquè vivíem a Barcelona. Em va encantar, però era rechiquita. Després vaig tornar amb el col·legi i finalment vaig venir a fer una passantia internacional a l’Hermitage: estudiava gastronomia. Vaig aprendre moltíssim. 

I es volia quedar. 
Però no podia, per les quotes del moment. Era el 2007, 2008. Però vaig tornar a la temporada d’hivern i durant quatre anys venia aquí a l’hivern i a Sant Sebastià durant l’estiu. Els bascos tenen una gastronomia increïble. Però la vida de temporera cansa. 

És clar. 
Vaig tornar a Argentina, per especialitzar-me en pastisseria. La idea era tornar a Andorra, amb la meta de viure-hi. I ho vaig aconseguir: fa sis anys quasi que soc resident. Estic feliç. 

Tornem enrere, a l’Hermitage. 
Vaig aprendre molt, en una cuina d’un cinc estrelles. Però altres temporades vaig estar a sala. També vaig estar amb Berasategui a Lasarte. M’encanta l’atenció al client. Així conec les dues bandes.Sé que als cuiners no els agrada que els cambrers estiguin pel mig. 

Entre cuina andorrana i basca?
Home, ells tenen un accés més fàcil al producte i això es nota. A Sant Sebastià es treballa amb productes molt més frescos, quan tens el mar al costat. Aquí hi ha llocs que valen la pena, també és cert, però els és difícil accedir al producte. 

Ofici dur, no sempre recompensat.  
Cert. Abans es pagaven les hores extra i et convenia, ara les recuperes en dies de festa. Bé, però si et perds el sopar de Nadal amb la família, és normal que esperis que te’l recompensin, oi? Un dia lliure a canvi... no sé. I veig que la gent a Andorra no està preparada: vivim del turisme però l’atenció al client... Falta. 

Ja.
A vegades veus que algú està allí, sí, atenent el bar, però sense gaire emoció. És clar que la paga... A mi perquè m’encanta, no m’imagino fent una altra cosa. L’hostaleria és el meu món, sigui cuinant o fent de cambrera. 

Els clients no sempre som exquisidament educats. 
Jo he de saber parlar un mínim de francès, d’anglès, i per descomptat de català. Unes eines per entendre’t i, després, un bon dia, un somriure. Si algú protesta, bé, ok: calmar-lo, sempre. Ser pràctica i no enganxar-me en una discussió, dir-li que tot se solucionarà. Sobretot, no agafar-m’ho com si fos personal. És feina. Faig el meu torn i és, deia, com una actuació.  

Ben fet. 
Et trobes que a un senyor li cobren quatre euros per un cafè amb llet: com li explico? Jo no marco els preus, ho sento molt, és un hotel cinc estrelles. Què li has de dir. Ja es pensaran si tornen o no. 

Som generosos amb les propines?
No, la veritat és que en absolut: et deixen uns cèntims i tinc ganes de dir-los “mirin, que s’obliden aquestes monedetes”. Abans sí, venien els russos i potser és que no coneixien l’euro, però et deixaven vint pavos com si res. 

Molt bé. 
Els russos són molt generosos, i els anglesos, però ai, els catalans no. No deixen, no deixen res, ni en grup, ni un euro per persona. Deu ser cultural. 

Les seves experiències a Andorra les explica per les xarxes.  
Vaig obrir aquest perfil, @manuenandorra, perquè tinc amics a, què sé jo, Dinamarca, Irlanda... que volen venir a Andorra potser. I va començar a créixer, a créixer, a créixer. 

Hi ha interès a venir?  
Aquí hi ha molts argentins. Allà les coses estan malament i, per se, l’argentí és aventurer. Ens ho venem tot per Wallapop i sortim a explorar el món.