Antonio Villella, argentí d’origen, porta entre nosaltres divuit anys, en els quals ha exhibit la seva obra pictòrica tant a Andorra com a la Seu d’Urgell, on divendres presenta llibre: ‘Conexión álmica’

Què és la connexió ‘àlmica’?
Sempre dic que la informació que rebem depèn en gran mesura del contingut previ que nosaltres ja tenim. Què vol dir? Que cadascú pot interpretar les coses a través de la connexió que la seva ànima tingui amb el tot, amb la natura, amb el món. 

A partir d’aquí, ho ha convertit en un llibre. 
Sí, el presentaré divendres, al centre cívic El passeig, en un acte organitzat per la biblioteca Sant Agustí i acompanyat per Francesc Caballero. 

A les set de la tarda. 
Diria que és un llibre que vaig anar escrivint a poc a poc, va anar creixent amb aquesta connexió amb un mateix, va anar donant fruits a mesura que  m’endinsava, prestava més atenció, em deixava anar. Moltes coses sorgeixen.

Quines coses?
Les que sorgeixen de l’observació, de sentir, de la calma, de la paciència, de la tranquil·litat, d’observar la gent, les seves vides, els seus problemes, les seves situacions. A vegades comprens, et comuniques, la comunicació t’arriba. 

Calma, paciència... no n’anem sobrats, la veritat. 
A causa de la programació que rebem, a l’educació: si no ens preparen, ens orienten, ens ensenyen, ens condueixen cap a una vida d’altruisme, de llegir, d’estudiar... Avui dia la humanitat està molt dispersa, molt manipulada. Quin és el percentatge que li queda a cadascú de la informació quan llegeix un llibre, ni que sigui un article?

A servidora, entre poc i res. 
Perquè molt sovint estàs llegint mentre el teu cap va per una altra banda. Aleshores et perds. Hi ha grans llibres que t’han d’atrapar, però tu necessites una base, una predisposició. 

Alguns som un cas perdut. 
Vaig escriure aquest llibre d’una manera diferent, en petits fragments, perquè tothom s’hi sentís identificat en el més breu temps possible. Que doni opció a observar-se un mateix, conèixer-se, estar en un estat de consciència.

Les màximes dels estoics, tan de moda, Walter Benjamin i tants d’altres proposen aquest model: llegeix deu línies i corre a pensar-hi.
Exactament. No es tracta de dir moltes coses alhora, sinó de donar-te l’oportunitat de veure que tu ets qui està al port i has de salpar per aquest mar, has d’estar preparat. 

Ho defineix com a poesia espiritual. Que no ho és pas, tota?
Tornem al principi, depèn de com ho interpreti cadascú. El més important és que el que he escrit et faci veure reflectit. Ara, per cert, estic escrivint un altre llibre, centrat en els miralls de la vida. A vegades no ens veiem. Ens posem davant el mirall i no ens veiem. Mira’t als ulls i aprofundeix. 

No ens coneixem, ni a un mateix ni els altres?
Correcte. Però has de mirar-te sense jutjar-te, ni a tu ni a la resta, simplement sigues conscient. 

El poeta mira amb ulls de pintor?
Quan em poso davant el llenç, de sobte neix tot allò que vaig fent i si he pensat alguna cosa, puc assegurar que en surt quelcom de totalment diferent. Igual quan escric. Veig una cosa, una persona, un lloc, una paraula, qualsevol cosa, i és quan neix allò que has d’aprofitar. Després ho corregiràs, ho treballaràs, però tot parteix d’aquí. 

Escriu des de sempre. 
Com qui diu. Vaig començar als anys seixanta, setanta, de jovenet. Després ja vaig entrar en la pintura. Vaig seguir els consells del meu pare, que em deia “llegeix”. Em va regalar aquell llibre de Gustavo Adolfo Bécquer i va tenir una influència determinant. 

Ha exposat en alguna ocasió a Andorra. El tornarem a veure?
Sí, vaig presentar les meves teles en una exposició al centre cultural La Llacuna fa uns anys. Ara aviat inauguraré a La Cuina de la Seu. Estic preparant-ho.

A un argentí li hem de preguntar com veu el seu país. 
El país, gran, magnífic, com sempre. Com la seva gent. Una altra cosa són els governs. Però un president passa amb el temps, està ocasionalment, i el país queda.