‘El fil de la vida’ aplega els tretze relats amb què Francesc Xavier Ambròs es va endur el premi de contes de la Nit Literària. Convertits en llibre, es presenta el dia 8 a la FNAC (a les set de la tarda)

Tretze relats: no és vostè pas supersticiós.  
De fet, no ho vaig ni pensar. Tenia els relats fets, els vaig ajuntar i va resultar que eren tretze. 

Quin és aquest fil de la vida?
El que jo intento explicar és la fragilitat de la vida. Des de diferents punts de vista. Hi ha una mica de drama, fins i tot de tragèdia, també ironia i sarcasme... Res, ens pensem que ho tenim tot ben assegurat, sobretot quan som joves, i un dia succeeix alguna cosa, la malaltia d’algú proper, per exemple, que ens mostra que ni de lluny.

De la fragilitat de la vida, no ho sé, però de la fragilitat de la nostra vida actual, vam veure fa un parell de dies que era molt fràgil, amb la gran apagada.
Aquí amb la tecnologia podeu fer un paral·lelisme, oi? Ens sentim segurs en el dia a dia i resulta que no ho estem en absolut, que realment pengem d’un fil. 

Què el va posar en marxa per abordar el tema?
Formo part d’un grup d’escriptura, Diodati es diu. Fem sessions de treball, proposem el tema, o el títol, i anem treballant. Així van anar sorgint els contes. Escrivim a casa –això sí que és una feina a soles, com la de corregir i revisar– i després comentem. 

Qui són els seus personatges?
Hi ha de tot, hi ha de tot, la veritat.  Són personatges que busquen la seva veu interior. El que faig és com un acostament a la psicologia del personatge, per què pensa d’aquella manera, com actua, qui el fa reflexionar... En un cas, el protagonista és un nen petit, de tres anys, i intento reflectir com ell veu una 
persona gran. Vull parlar així del principi i de la fi de la vida, dels extrems. 

On els troba?
Jo soc bastant observador, això sí, i m’hi fixo molt en les reaccions de la gent, les actituds, i a partir d’aquí ja puc imaginar la història. 

Tenia un parell de novel·les ja publicades. Una, amb el Cadí al rerefons. 
La zona pirinenca, la zona de muntanya, Andorra també, és un territori que tinc bastant apamat, l’he trepitjat molt com a excursionista. A El secret del Cadí em vaig inspirar en alguna d’aquestes llegendes que circulen per la zona i parlo de llocs com Toloriu, Aristot... són llocs suggeridors per ambientar un relat. 

El Pirineu s’està descobrint com a escenari de ficció, per a propis i estranys.
Crec que ja tocava. A totes les valls pirinenques hi ha moltes històries, moltes vides. A banda, hi ha hagut canvis tan grans des que Verdaguer les recorria llogant un ase i un guia... Aquestes històries i aquests canvis s’han d’explicar, sigui la gent del país o els de fora. 

La idea de presentar-se al premi de la Nit Literària?
La veritat és que me la va suggerir Núria Boltà, que també és escriptora, i bona coneixedora i guia de tot el patrimoni pirinenc. Som amics i ens veiem sovint, quan visito la zona, sobretot Llívia. Li comentava que tenia aquests relats, que no sabia què fer-ne perquè arribar a publicar és molt difícil, i ella em va posar en camí. 

Els premis són útils per als autors?
Realment sí. Com deia, és molt difícil que et publiquin, que puguis arribar als lectors, i això t’aplana el camí. Especialment en el cas del relat, que per alguna raó, tot i que hi ha hagut grans autors del gènere, com Quim Monzó entre els més recents, ara sembla haver quedat en un segon pla per darrere de la novel·la, com si fos un gènere menor. 

Amb dues novel·les, ‘Les ombres del monestir’, que no l’havíem esmentat, i un llibre de contes, donem per fet que continuarà. 
Però tot just ara mateix no estic escrivint res. Bé, de fet no estic escrivint ficció, però sí que tinc un parell d’articles pendents sobre excursionisme, un per a la revista Vèrtex, sobre Nepal. 

Un muntanyenc intrèpid, doncs.
Faig el que puc, però algun cim de 5.000 metres he pujat, fent trekking. Pujar una muntanya sempre costa, ni que tingui cent metres.