L’Obra Mossèn Antoni Naudí (de la Seu) s’ha embarcat en els Seminaris a la Natura, original proposta per compartir coneixements i experiències. Avui, Manel Ruíz, a les 18.30 hores. Obert a tothom

Va treballar al centre penitenciari de la Comella. 
Sí, com a monitor. Havia treballat durant dues dècades a l’Escola Meritxell i una assistent social, amiga meva, em va dir que a la presó necessitaven un monitor laboral. Em va semblar interessant, vaig anar a parlar amb el director, amb qui després vaig mantenir una molt bona amistat, i vaig començar a treballar-hi durant les tardes.  

Una experiència. 
Sí, sí, d’entrada tot era molt nou per a mi, molt curiós, perquè mai no havia estat en una presó. Vaja, havia estat al calabós, però durant la mili, si em permeteu la broma. 

Sempre és benvinguda. Aleshores, quina era la seva tasca?
Em vaig encarregar d’un taller de serigrafia, amb una mitja dotzena o així d’interns. La veritat és que va ser una boníssima experiència. Ells tenien clar que si el comportament era incorrecte, anirien fora del grup. Però mai no hi va haver el més mínim problema. 

Bon rotllo.
Em van explicar moltes penes. Era com el seu confessor, al final. 

Els va donar confiança. 
Segurament per la meva manera de ser, sempre he estat molt obert, molt callejero, si m’ho permeteu, tenia molt de carrer. He treballat en moltes coses diferents, tinc molt de recorregut. 

D’entrada deu impressionar ser allà dins, oi?
En principi potser és un lloc estrany. Però sempre vaig estar molt tranquil amb el meu grup. De fet, al taller no hi havia cap guàrdia, que en realitat hagués estat un element estrany, hagués trencat l’ambient que es creava.

No calia.
Ni de bon tros. A banda, sabeu?, si a algú se li hagués acudit aixecar-me ni un dit, cosa que no va passar, els altres li haurien saltat a sobre. M’apreciaven molt. 

Tenir algú davant que saps que ha comès segons quin delicte... S’aconsegueix empatitzar?
Vaig tenir una excel·lent relació amb tots. Cadascú té la seva història, però no m’influïa. Quan jo arribava cada tarda, el funcionari m’acompanyava a la galeria i cridaven, contents, “ha arribat el Manolo!”

Cap incident, doncs. 
No, no. Un cop, al taller, un dels reclusos –i complia condemna per un crim greu– em va demanar que li estampés una samarreta amb una creu gammada. Li vaig dir que no, que anava contra els meus principis i no li faria. No li va agradar, però ja dic, es va conformar sense problemes. 

Una mica de tensió. 
Home! Còmode no em vaig sentir. Però com deia, tenia la seguretat que els altres interns també em protegien. 

Per als presos, aquest ratet al taller devia ser un alliberament. 
Això penso, era l’oportunitat de sortir de la cel·la, d’estar en comunitat, fent alguna cosa junts, de comunicar-se... es va generar molta unió. 

Vostè ni s’ho havia imaginat, on acabaria treballant. 
No, no, en absolut. Jo havia estudiat comerç mercantil a Barcelona. Havia començat a treballar en una casa de modes i després he fet moltíssimes coses. Finalment, vaig aprendre les tècniques de serigrafia ja a l’escola Meritxell, quan un altre monitor va marxar i el vaig reemplaçar. 

Va néixer al Marroc.
Sí, els meus pares hi eren, fins als anys seixanta, que van tornar a Barcelona. Jo vaig venir a espetegar fa molt ja a Andorra, a una Andorra que aleshores era un poblet. Tan diferent...