Entre dos mons

Obrin un mapa i posin el dit, o el punter del ratolí, fent un cercle sobre aquella zona de fronteres sovint incertes que van propiciar dues guerres tremendes durant el segle XX. Allà, entre la Normandia francesa, l’Alemanya actual i Àustria, se situen les arrels i van ser escenari dels anys d’infància i joventut de Jean-Claude Tribolet, ambaixador de França a Andorra des del setembre passat. Amb aquell xup-xup històric bategant al rerefons, és estrany que aquell jove es delís per submergir-se en els entrellats de la geopolítica?

 

Tribolet (62 anys) va néixer a Alemanya. Casualitat o, més aviat, causalitat: el pare va participar en la Segona Guerra Mundial, va ser empresonat, es va evadir dos cops i a la tercera el van enviar a Àustria. Hi va conèixer la seva dona i hi van néixer els dos germans grans del nostre protagonista, mentre el pare exercia com a oficial d’enllaç entre les tropes franceses al Tirol i les americanes, a Salzburg. Després treballaria per a l’organització internacional dels refugiats. Tornar a França era una opció difícil, explica Tribolet: amb les ferides de la guerra encara obertes, hauria estat complicat per a una dona austríaca viure-hi tranquil·lament. Per això van optar per Alemanya, on va néixer el tercer fill.

 

La família es va establir en una zona propera a l’Alsàcia, territori marcat per la guerra que va ser escenari de la presa de consciència del món d’un jove Tribolet que es movia amb desimboltura entre els dos mons: escolaritzat en francès la relació amb els joves alemanys de l’altra banda del Rhône eren fàcils gràcies al seu domini de la llengua. “Gaudia dels dos mons, era una situació privilegiada”. Fins que va marxar a completar estudis a Estrasburg: periodisme. Per què? Una elecció moguda per la casualitat, la causalitat i la lògica per algú que volia veure el món i els seus entrellats. Va treballar en televisió, a Rouen, durant uns anys, fins que va tornar a Estrasburg, amb l’expectativa d’una cadena francoalemanya que s’hi havia de posar en marxa. Abans que es materialitzés, però, va canviar de tren. Va acceptar l’oferta de convertir-se en responsable de premsa de l’ambaixada de França a Alemanya. Amb certa dosi d’atzar, el company a qui ho van proposar en primer lloc va refusar. També hi va influir aquest desig de presenciar de prop com es gesta la història, ja que aquell estiu del 1989 l’havia passat seguint un curs d’alemany (bé, admet, aquesta era l’excusa) mentre els alemanys de l’Est desbordaven les fronteres en cerca de llibertat. “En tornar a la redacció, a Normandia, vaig dir al meu cap que calia absolutament que tornés a Alemanya, on passaven coses extraordinàries”. Òbviament una cadena local no n’estava interessada. El seu canvi de rumb quedava segellat.

 

Així va començar l’existència nòmada del diplomàtic, que el va dur a destins com Canberra o Nova Delhi, potser no tan aliena al temperament d’algú que es reconeix sense un lloc únic i precís on ubicar les arrels. “Jo ja era un europeu avant-la-lettre”, es defineix. “Conservo una visió idealista d’Europa que ha contribuït a orientar la meva vida.”

 

Però tornem enrere, perquè el salt a la diplomàcia va coincidir amb un lloc i moment històric crucials: el 1990, just els temps posteriors a la caiguda del mur de Berlín. Va ser apassionant estar en contacte amb tots aquells grans periodistes d’arreu, que seguien la reunificació en primera línia. “Era abans d’Internet, els veia dictar les cròniques per telèfon”, recorda. “El periodisme d’aleshores era tècnicament més dificultós, però hi havia més relació humana”.

 

Des d’aleshores i especialment durant aquells anys, el discurs de Tribolet es trufa dels noms de la gran política, de Mitterrand a Willy Brandt, i dels molt més discrets de la diplomàcia. Després d’aquells anys determinants, va iniciar un periple que el 2017 el va fer tornar a París, al ministeri de l’Europa i Afers Estrangers, i des d’allà, a Andorra. Després de descobrir el món i els seus entrellats ara descobreix aquest racó entre muntanyes. Com a Candide, la vida li diu que potser la felicitat és conrear un petit jardí.