LA fotògrafa Naiara Escabias es troba actualment a Cal Federico amb l’exposició “Respirs de Canillo”, i s’hi estarà fins al 30 d’abril. La seva obra és literalment única, i segur que tots els racons d’Andorra l’estan esperant perquè els retrati!

Ara està exposant a Cal Federico!
Així és! És una proposta exclusiva per a Canillo, i retrato diversos indrets de la parròquia, com la Vall d’Incles, l’estany de la Vall del Riu o Siscaró. A mi m’encanta estar a la muntanya, la naturalesa, així que em va resultar prou senzill!

Fotografia amb Polaroid, oi?
Sí, però en faig una transferència de la pel·lícula de la fotografia. M’explico, dins de la instantània hi ha una capa que és emulsió fotogràfica que conté la imatge. Jo extrec aquesta cobertura gràcies a l’ajuda de l’aigua i la traspasso modificada sobre un paper.

I d’on li va venir la idea d’aquesta tècnica?
Ara farà uns cinc anys vaig fer una residència artística al Taller Tartera de la Seu d’Urgell, i just havia acabat un altre projecte molt gran. Quan els artistes finalitzem una obra ens queda com un buit, i vaig sentir la necessitat de buscar temps per a mi i experimentar.

Entenc.
I com que jo vinc de la fotografia digital, notava que necessitava fer alguna cosa amb les mans, i després de provar diverses tècniques vaig descobrir la de la transferència de fotografies Polroid gràcies al Festival Experimental de Fotografia de Barcelona.

Com va ser aquell primer contacte amb el nou mètode?
Tenia una Polaroid per casa i em vaig llançar a provar-la, i de manera automàtica m’hi vaig enamorar. Vaig sentir que aquella tècnica estava feta per a mi. A més, d’alguna manera tancava un cicle. 

Què vol dir?
La natura és el meu lloc de desconnexió i de calma, i enviar una fotografia directament a impremta és com desprendre’t de la teva creació. En canvi, si l’he de manipular després, segueixo en contacte amb ella, i la sento consegüentment més meva.

Que no marxi tan ràpid del niu!
També hi ha el factor d’aleatorietat que es crea gràcies al moviment de l’aigua. És a dir, que no tinc el control absolut, i això també m’agrada.

I quan va començar a fotografiar?
Ui, no me’n recordo! Era molt petita, no et sabria dir una edat en concret, però recordo la típica càmera de carret que m’emportava a les colònies de l’escola. A més, com que jo soc la gran de tres germans i primera neta de nou cosins, quan vaig néixer molts familiars em feien fotos, i potser per imitació em va quedar el tic de fotografiar.

Pot ser, sens dubte!
Al meu avi també li agradava molt la fotografia, i tot va sumar. Però en un principi jo no sabia que això es podia estudiar, però vaig descobrir que una cosina llunyana meva estava fent un curs de fotografia, i llavors se’m va encendre alguna cosa a dins, i és quan vaig derivar al batxillerat artístic i després a una escola de Barcelona.

Quina és la diferència entre algú que sap fotografiar i algú que no?
Penso que és la mirada i, com tot, això ho fa la pràctica. Ho analitzo des de la meva pròpia experiència, i la meva mirada no és la mateixa ara que quan vaig començar. Al cap i a la fi tens més recursos per explicar el que vols.

És clar.
Molta gent em diu “quines fotos més boniques que fas!”, fins i tot amb el telèfon, però no hi ha cap altre secret que entrenar la mirada.

I on posa vostè la mirada?
Sobretot en els paisatges. M’atreu la llum, els colors. Especialment plànols més generals, però de vegades també em fixo en els detalls, com poden ser les flors o l’aigua i les roques.

Està oberta a descobrir altres tècniques?
I tant! És més, sento que de vegades em limita una mica la mida de la Polaroid, i m’agradaria provar de fer coses més grans. A més, també penso: què passa si un dia tanca la marca? Sé que és complicat que passi, però depenc exclusivament d’ells. 

Què té pensat fer després de Cal Federico?
Ara estic treballant en un projecte molt ambiciós, que la idea és presentar-lo a la Biennal de Fotografia d’Olot, que fa un parell d’anys hi vaig anar i em va encantar l’ambient. Després, si tot va bé, l’exposaríem en una galeria aquí a Andorra.