“Era el cabàs del farratge i ara, bossa de luxe”

Després d’una vida a tota velocitat, entre els circuits de motociclisme i els platós de la RAI, aquesta veneciana, que va viure sobretot a Milà, ha trobat un racó de calma a Pal, on es va establir el 2015. Les tradicions més humils del seu país estan al rerefons de l'aventura empresarial de Geo Gandolfo

Periodista italiana reconvertida en empresària de moda.
Tota la vida havia fet de presentadora de programes de televisió, motociclisme especialment: Moto GP, enduro, trial... tot. També cine, teatre. Fins que vaig conèixer qui va ser el meu home, el 2013, i em vaig traslladar a Andorra dos anys després. Ara ell ja no hi és –maleït càncer– però jo continuo aquí.

Intenta mirar endavant.
És un projecte totalment meu, una idea absolutament pròpia: bosses de dona artesanals, totalment fetes a mà. Fa un parell d’anys la meva mare em va visitar i portava la que es diu coffa siciliana. La gent, vaja, les dones, se la miraven molt: són molt originals.

No estic molt ‘à la page’, perdoni: ‘coffa siciliana’?
És el cabàs de tota la vida, de palla, però adornat. Amb cascavells, pompons, passamaneria, serrells i sobretot medalles, molt típiques a Sicília. A Itàlia la coffa es ven només a l’illa i són molt cares, ja t’ho dic: les més petites valen uns 300 euros.

Sent cabassos de palla?!
Sí, sí, però és cert que porten molta feina en l’ornamentació. La que jo poso, que consti, és de primera qualitat, i no en faig dues d’iguals.

S’hi va llançar.
Vaig començar, de fet, fent-me-les per a mi. Quan anava a Barcelona, per exemple, tothom s’hi fixava, cridaven molt l’atenció. Aleshores vaig començar a fer-ne, a fer-ne, a fer-ne. I mira. Tinc molt d’èxit als Emirats Àrabs per exemple.

La  ‘coffa’ té una història.
Quan als pobles se celebrava la festa major tothom anava molt mudat i també s’engalanaven els carros: eren els carros de treballar al camp, els de tota la vida, amb els cavalls. I sempre portaven el cabàs amb el farratge per als animals.

D’aquí surt?!
Sí, sí. El carro era supermaco, però el cabàs es veia lleig al costat, així que van començar a adornar-lo també. I així va ser. Després també la dona quan anava al mercat portava el cabàs adornat. Al final es va començar a vendre als turistes i es va convertir en una bossa de luxe, fins i tot per sortir de nit.

Molt curiós.
Totes les dones, a Andorra també, hauran utilitzat algun cop un cabàs per portar el pa, la fruita o la verdura. A Sicília el van reconvertir. Mira: Melania Trump va sortir en alguna foto amb una coffa siciliana.

Una dona elegant. No seria el meu referent, però.
A Sicília tothom fa la coffa,  artesanalment, a casa, però també hi ha dues o tres fàbriques que s’hi dediquen. Ara, aleshores repeteixen model.

Fer-los no deu ser tan fàcil: ja devia de saber.
No, no, no, en absolut. Ni sabia cosir un botó. Però m’agradava tant que m’hi vaig posar, m’animava que les dones em diguessin “que maco”. I no he vist que ni a Espanya, França ni Andorra es venguin, més enllà del cabàs de tota la vida.

Instal·lada a Pal?
Totalment: amb els meus gats i gossos... i tres guineus que cuido. Els deixava menjar durant l’hivern i ara em veuen com la seva ama.

El seu projecte té un petit vessant benèfic.
Una part de les vendes aniran a la gossera i a Bubu Suport, l’associació que va posar en marxa Sílvia Grau després de perdre el seu gos, el Bubu, per buscar animals extraviats. Són gent voluntària però necessiten cobrir despeses com ara benzina. No tothom s’ho pot permetre.

No troba a faltar els platós, el brunzir de les motos?
En arribar sí. Havia viscut sempre a Milà, i sortia i un pub a la dreta i botigues a l’esquerra. I a Pal? Has d’agafar el cotxe per prendre un cafè. Va costar. Com al meu gat persa, es va passar sis mesos amb el pèl electrificat. Però ara aquí està la meva pau. No marxaré.