‘Diez segundos’ és ja el cinquè llibre d’Òscar Bustamante. Aquest, en clau eròtica. El presenta demà, a les 19 hores, al Roc Blanc. Més enllà de la imaginació, les anècdotes d’escriptor també són sucoses

Cinquè llibre. Tela de trajectòria.
Sí, sí, des del 2013. Jo soc funcionari, a Espanya, i estava a una comissaria, a Madrid, al departament de DNI, i un dia vaig estar xerrant amb un senyor que venia a fer-se’l sobre totes les anècdotes que el lloc dona de sí. Resulta que l’home era editor i li va semblar que hi havia material per fer un llibre. 

Doncs ‘toma’ anècdota.  
Sí, sí. Va semblar una bona idea, perquè les veiem de tots els colors. Com la d’algun senyor que venia amb una fotografia de feia molts anys i absolutament entestat que estava igual. 

Prou que l’entenc: també em passa.  
Doncs no, li vaig dir que anés a fer-se’n una de debò i que ja li assenyalaria jo les diferències... començant pels cabells, tots blancs. 

Maleïdes canes, que et delaten. I el llibre? 
El vaig fer, tot i que finalment no el vaig editar amb aquell home: em demanava 1.800 euros per publicar-lo. Amb tot, em va fer remoure el cuquet, i després vaig acabar autoeditant-me un llibre de relats, 99 instantes. Per cert, sortirà aviat en català: l’he titulat 99 moments. Era una història que havia començat per presentar-lo al concurs de microrelats de Renfe, escrit en 99 paraules, i després alguns amics que se’l van llegir em van dir que no podia deixar la història sense continuació. Així que vaig fer 99 relats de 99 paraules. I després vaig estar a Berlín treballant, just abans de venir a Andorra...

... i va continuar escrivint. 
Efectivament. La vida que no quise ja el vaig presentar en arribar a Andorra, el 2020. És sobre una noia que vaig conèixer i que havia estat víctima de maltractaments per part del seu padrastre.  És un llibre una mica dur, però una història de superació i ella la volia explicar. 

Toca molts pals, vostè.  
De fet, el següent va ser una novel·la juvenil, El caso de la gema azul, i la vaig escriure amb el meu fill, que aleshores tenia vuit anys. El vam presentar a un concurs i vam guanyar. El premi incloïa l’edició del llibre i, ves per on, era la mateixa editorial de l’home aquell de l’inici i el carnet d’identitat. Què us sembla la casualitat?

Això sí que és un gir de guió. 
Era una editorial, Entre Líneas, molt a propet de la comissaria on treballava, a Fuenlabrada. De fet, precisament per això, perquè la coneixia, m’hi vaig presentar al concurs. Aquest sí que el va publicar gratuïtament. Una boníssima experiència, fins i tot vam estar a la Fira del Llibre de Madrid. Ara s’ha jubilat i han tancat.

Ens dispersem i encara no hem dit res sobre ‘Diez segundos’. 
Una novel·la eroticoromàntica. Ja veieu, no m’encasellaran. Ara em venia de gust escriure això. El que encara em sembla difícil és la novel·la negra, però tot és posar-s’hi. 

Home!, havent treballat a una comissaria... 
Sí, sí. Tot i que era a documentació. Si estigués a denúncies sí que tindria material de sobres. Això m’ho diu alguna amiga policia. 

Doncs novel·la eròtica, i escrita per un home, que últimament semblava territori femení.  
Sí, oi? No sou els primers a dir-m’ho.  Les dones que l’han llegit, les lectores beta, crec que els ha agradat, però penso que és un registre que encara produeix certa vergonya pudorosa. 

La trama? 
Un noi, el Manu, que té una parella, l’Alícia, que és una noia que no té libido. Aleshores apareix la Inès i... 

Ens ho imaginem. 
Tots dos viatgen, es troben, i a cada ocasió és un encontre eròtic. 

Molt explícit?  
Bastant, tot i que no és malsonant. Una mica en la línia de la Megan Maxwell. Abans d’escriure jo la novel·la em vaig llegir unes quantes de les seves, perquè no sabia ben bé quin havia de ser el to, no era un lector del gènere. Veig que aquest té molts clixés, i això no m’agradava gaire. Així que té erotisme i té romanticisme, però he intentat que sigui també molt actual.