El periodista Bru Noya recentment ha rebut un Voice Award per la seva participació al reportatge ‘Exporting Avortion’, on analitzen els viatges que fan moltes dones per avortar a altres països degut a les restriccions que tenen als seus.

Com va accedir a participar en aquest reportatge?
El periodista Sergio Sangiao, de Público, em va comentar que estaven fent aquest estudi i ja havien contactat amb altres periodistes de diversos països europeus, i Andorra també hi havia d’estar.

És clar.
En el seu moment ja havia fet un reportatge a El Punt Avui sobre l’avortament al Principat. I és clar, com que som l’únic país d’Europa, juntament amb Ciutat del Vaticà, on està totalment prohibit, els interessava que també hi sortís.

Comprensible.
Em van demanar dades i alguns testimonis, però aquí les dades acostumen a arribar tard i malament, i trobar testimonis és complicat, ja que estan perseguides legalment. Però finalment em van convèncer, i la idea principal era exposar la situació de l’avortament a diferents països europeus. 

I com està?
A mesura que avançàvem, vam veure algunes coses realment curioses, com el fet que moltes dones es desplaçaven a altres països per avortar. Això es deu que la legislació varia depenent del país, especialment pel que fa al termini de mesos que tenen les dones per interrompre l’embaràs.

Caram.
A més, una altra cosa curiosa, és que molts metges apliquen el que es coneix com a clàusula de consciència, que és que tenen dret a negar-se a practicar l’avortament. Aquesta pràctica està bastant estesa a països com la República Txeca i Polònia.

Altres mentalitats.
Llavors, moltes d’aquestes dones se n’anaven a avortar a Alemanya o, sobretot, als Països Baixos, que té una normativa més laxa. També està bastant ben situat geogràficament. 

Va parlar amb testimonis?
Sí, però el gran hàndicap que vaig tenir va ser que feia relativament poc s’havia estrenat un documental a TV3 on sortien algunes testimonis que es van queixar que no les havien pixelat prou bé i eren reconeixibles.

Entenc.
Però amb les que vaig poder contactar la majoria tenien casos molt esgarrifosos: fruits de violacions, de relacions no consentides... I és clar, el fet d’haver de desplaçar-te a l’estranger, ja sigui a Barcelona o a Tolosa o a un altre lloc, suposa un agreujament extra.

M’ho puc imaginar.
Això sumat què els dius als pares... Algunes els explicaven que se n’anaven a Tolosa perquè hi tenien amics, però estava estudiant a Barcelona, i no els quadrava gaire. 

I no hi ha una normativa europea que estipuli un procediment general?
No, cada país té la seva, però s’havia demanat que en fessin una. D’aquesta manera es podrien solucionar bastant aquest tipus de problemes. Molta gent es queixa d’això, que sembla que s’afanyin per fer una norma que diu que els taps han d’anar enganxats a les ampolles de plàstic, però per qüestions més importants...

Sense pressa...
De fet, aquesta va ser una de les conclusions de l’estudi. Hi ha una targeta sanitària europea que et permet ser atès en un altre país sense pagar res, però si has d’anar-hi a avortar tens moltes més despeses, com el transport, l’estança, etc. En definitiva, seria posar facilitats.

Per això s’haurien d’estipular uns criteris mèdics únics.
Sí, i ens trobem amb casos que, sovint, la legislació no la fa gent del sector de la medicina, sinó legisladors o experts en drets que tant els fa avaluar una qüestió portuària, per exemple, que una de mèdica.

Tornant a Andorra, si es despenalitza l’avortament, realment marxaria el Bisbat del coprincipat?
Mira, abans el matrimoni civil, el matrimoni homosexual o la incineració eren qüestions impensables per al Bisbat, però es van legalitzar i no va marxar. Si realment volem entrar en un sistema d’adequació europeu i global, l’avortament s’ha de despenalitzar, i s’hauran d’adaptar, però no sé com.

És complicat.
Sí, però ho veig perfectament compatible. Probablement també s’hauria de fer una modificació constitucional, però tampoc seria cap drama.