Dotze mesos, dotze estrelles canines: GosSos publica calendari. Per recaptar fons, per donar-se a conèixer (si és que algú no n’està el cas o se n’oblida) i perquè algú s’enamorarà d’aquestes carones, proposa Audrey Montel, presidenta de l’entitat. En tot cas, la gossera està desbordada, que ho sapiguem

Un calendari molt maco. 

En totes les accions perseguim dos objectius: donar visibilitat a la tasca que fem, als gossos que tenim en custòdia perquè som concessionaris de la gossera, per complir l’objectiu, de trobar-los una família. L’altra finalitat, és clar, és que sigui font d’ingressos. 

Funciona?

Quan fem aquest tipus d’accions notem que sí, que ve més gent per la gossera, que hi ha algun voluntari més... que sempre falten mans. I els recursos econòmics també són escassos, així que qualsevol recaptació és un plus. 

Cada cop la gent té més gossos, però hi ha més animals solets. 

És difícil entendre-ho, sí. La societat té cada cop més sensibilitat cap als gossos sense llar, que necessiten ajuda. Però en haver-hi més gossos a Andorra també fa que la proporció de gos cedit sigui més alta. Estem en un moment on conflueixen moltes causes que poden obligar la gent a desfer-se de la seva mascota: econòmiques, d’habitatge, i tanta facilitat a l’hora de tenir un animal. 

...?

El fet que sigui tan fàcil tenir un animal –que malauradament encara avui en dia es pot comprar, com qualsevol bé– influeix. Hi ha qui no pensa d’entrada que la despesa és molt alta. 

Es fan grans, es posen malaltons. Tinc una amiga amb dues feines (em matarà per explicar-ho) per cuidar dues gosses velletes. 

L’entenc perfectament. Molta gent, i és una feina que hem de fer com a societat, es pensa que la despesa es redueix a la visita anual al veterinari, desparasitació i vacuna. Però un animal és com una persona: desenvoluparà patologies i el cost és altíssim. I no hi ha CASS. Alguna assegurança, però...

No estem animant el personal. 

És cru, sí, però durant molts anys només jugava el costat emocional a l’hora d’ampliar la família amb un animal, però ens hem oblidat que dependrà tota la vida de l’humà. No hem d’oblidar que és una decisió molt definitiva. El noranta-nou per cent de les persones farà tots els possibles per cuidar-lo, però en aquells casos que la decisió és impulsiva, vigilem. Potser no haurien d’accedir, per la protecció de l’animal mateix. 

I amb el drama de l’habitatge hem topat. 

Ho notem moltíssim, la gent que ha de canviar d’habitatge  i no troba un lloc on es permeti tenir un animal. Estan desesperats, perquè consideren que és part de la família. Com et desfàs d’un mempe de la família? Ens sentim molt impotents, perquè ens demanen ajuda i no tenim solucions per a aquests casos. Potser sí que trobem una família d’acollida transitòria... però no donem l’abast. 

És trist. 

Hem parlat amb molts interlocutors, amb propietaris de pisos, amb organismes, grups parlamentaris... Entenem que la solució és complexa, parlem de propietat privada, però l’associació pensa que com a societat moderna hem de trobar una solució.  

Difícil, sí. 

És una qüestió de drets: si tanta gent considera que el gos forma part de la família, hem de respondre, com a societat. Nosaltres ens posem a disposició per a qualsevol taula de treball per trobar-hi solucions. 

És tot dolorós: aquells animals per a qui no trobes qui els vulgui. 

Molt, molt. El nostre objectiu idíl·lic seria una ocupació zero de la gossera. Utòpic, ja sabem. La realitat és que en tenim 46, entre els físicament allà i els que estan en famílies d’acollida per motius de salut. La capacitat màxima de gàbies és 42, així que mireu la saturació, i és una situació que es consolida. 

Preocupant, sí. 

Que hi hagi gossos en una gossera diu molt d’una societat, que s’acabin trobant tan desprotegits. Gràcies als voluntaris, que encara aconseguim donar-los la vida més digna possible. 

Gossos en gosseres i avis en asils.  

És una de les potes molt molt fràgils de les societats dites modernes. Hauríem d’examinar el concepte de dignitat, de com els més fràgils paguen el preu.

Ens hem posat molt tràgiques. Parli’m del calendari, per canviar el to. 

Vam demanar ajuda a fotògrafs del país i pràcticament tots s’hi van sumar, per aportar la seva mirada artística. 

I més. 

Un d’ells fins i tot es va enamorar tant de l’animal que va acabar adoptant-lo. I mira que en algun cas els va ser difícil retratar uns animals tan moguts!