Santi Casas. Primer premi del concurs de literatura fantàstica i de terror que organitzen les biblioteques comunals. Amb ‘La carnisseria del senyor Rudolf Maier’

Felicitats. 
Merci. Premi a la insistència.  

Això explica per les xarxes: es va dir “jo el guanyo”. 
Exactament. Em vaig presentar per primer cop el 2017 i des de llavors no he parat. En aquella edició em vaig endur el segon però se’m va posar entre cella i cella que havia de tenir el primer. I fins que no ho he aconseguit...

Es deu haver anat perfeccionant? 
No sé, potser, a base d’anar escrivint cada any. Jo no acostumava a escriure terror, una mica de fantasia en tot cas, però el terror no era el meu fort. Potser a base de practicar he donat amb la tecla o que tinc la facilitat per trobar idees originals. 

Costa, fer-nos por? 
Costa, costa, sí, fer por per escrit. Crec que és el gènere més complicat que existeix. És superdifícil. Transmetre por en un relat és extremadament complicat. Sovint opto per pors diferents a les que ens transmet el cine, que és el que ens ve al cap en primera instància. 

Altres pors, diu? 
Més psicològiques, no tant de monstres i fantasmes. 

La tecla d’enguany? 
Potser enguany sí que és terrorífic, sí, més gore es podria dir. En realitat, admeto que m’ha sorprès el premi: considerava que tenia un bon relat, però no sabia si mereixedor d’un primer premi. Jo acostumo a jugar amb la sorpresa final, i sí que hi ha una certa sorpresa en aquest conte, però tot plegat és força previsible. 

...! 
Home, si dic que el títol és La carnisseria del senyor Rudolf Maier i que està ambientat en la Segona Guerra Mundial en una ciutat alemanya...

Sí, una idea ens en fem. Molt gore?
Bé, relata l’elaboració de productes carnis, així que sí, la descripció és explícita. Ara bé, la manera com ho explico, amb una fredor tan gran, que qui ho ha llegit diu que més que la descripció gràfica és aquesta fredor la que fa mal rollo. 

Quin xip s’ha de canviar? A vostè no el veiem una persona que espanti.  
Soc més de l’humor, oi, de fer riure. 

Sí senyor.  
Doncs no sé, realment és canviar de pell, com una feina d’actor. I mireu que no soc de pel·lícules de terror. Estructuro els relats més aviat com un thriller, que m’agrada més, i després li poso una careta, un maquillatge, de terror. 

Fer riure tampoc no és fàcil. 
No, no, però crec que se’m dona millor. O no, vaja, que en set participacions en el certamen d’Encamp he fet tres premis: un segon, un tercer l’any passat i aquest. Així que potser, tot i tenir un tarannà més alegre i humorístic, aconsegueixo fer por. 

Llibre? 
El primer va ser, si recordeu, la superdivertida biografia dels Punkers [Love 80’s] i ara em vaig fer la promesa de fer un recull de tots aquests relats, ni que sigui per la meva pròpia insistència, i fer-ne un llibre sí. Penseu que alguns anys presentava només un conte, però a vegades en presentava dos o tres, així que en tinc un bon plec al calaix. 

El donen coincidint amb Nadal, una època que fa certa por. Aquells pares Noels que s’enfilen pels balcons... 
Nadal posa les emocions a flor de pell, sí, sigui terror o qualsevol altra. Així que sí, imagineu-vos els pares Noels aquests que cobren vida i comencen a entrar en les cases...