Luis Carvalhido defensa, insisteix, que no és un fotògraf professional. Una altra cosa és la passió. El resultat de tal passió l’exhibeix al vestíbul del teatre de Les Fontetes massanenc. Va arribar de la mà de Juli Fernández Blasi i Manoella de Calheiros per completar amb imatges aquest trinomi poètic.

Col·laboració a tres bandes. 
Em van convidar primer a fer la foto per a la portada del seu llibre a quatre mans, As cores do vento incert. Els colors del vent incert, i després a presentar aquesta exposició. Estic molt content. M’han fet sentir a casa. 

Dialoga la seva foto de portada amb els poemes? I de tota la mostra.
Per a mi ja el títol té un significat molt especial. Quan Manoella –fa més de cinquanta anys que ens coneixem: estic vell!– m’ho va suggerir, vaig pensar en fotos que havia fet i també eren de viatges incerts, de moments en què t’allunyes d’allò que és quotidià. Viatjar mirant les pedres, les fulles, els rius, també és un viatge incert. 

Per Andorra ja havia vingut, oi?
El 1981. Andorra no era això: era una avinguda llarga amb moltes zones verdes. Jo venia a comprar aparells de so, bones marques, que a Portugal o no es trobaven o eren caríssims. Algun d’aquells equipaments em duren.  Però Andorra em sorprèn com ha canviat. 

Un altre món.
Un lloc petit on s’ha volgut fer una metròpoli. Em perdo, em perdo en el disseny de l’Andorra actual. 

Però per presentar-se com a fotògraf, és el primer cop. 
Abans de preparar aquesta exposició, vaig estar vuit mesos i mig treballant amb una família gitana. Viu molt a prop de Barcelos, on jo visc, però no cohabita amb nosaltres, no es va integrar. Tenen problemes molt seriosos. Jo no soc fotògraf professional. Jo somiava ser periodista de guerra, però em vaig casar i, és clar... quan un home coneix una dona, la seva vida ja mai més no és igual. A casa qui mana és la dona. 

Elecció vital. Tornem a l’exposició. 
Sí, amb el treball amb la família gitana vaig fer un llibre que es diu O fumo dos dias, un treball d’assaig. Però en acabar, després de tant de temps, estava mentalment molt cansat. Necessitava absentar-me de tot i de tothom.

No sap com l’entenem!
Vaig sortir a voltar per la natura. Però no per fer fotografies. Només m’asseia en una roca i mirava. De tant en tant deia “ara” i fotografiava. Es va allargar tres anys. En el fons, és un viatge dins meu, un viatge de reequilibri. 

Pistes per entendre-la. 
És un treball que no trobareu en altres fotògrafs. No estic dient que sigui millor fotògraf, que consti, no parlo de qualitat, sinó que és un treball personal, molt personal. 

El mateix viatge d’instrospecció que la poesia. 
És poesia pura. No està escrita amb paraules, sinó amb els meus ulls i la càmera. 

‘O sonho é ver o invisível’.
No va ser un procés de creació dinàmic, sinó com si fos un cargol. Els ulls estaven atents, però la resta en estat d’inèrcia, esperant que em pogués recompondre. Està lluny de la denúncia social de O fume dos dias: gent que viu sense llum, sense aigua, que dormien sobre plàstics a terra, il·luminats sols amb una espelma... que un dia va tombar-se i calar foc. 

Aborda la fotografia des de diferents angles. 
Ja dic que no soc fotògraf professional. Precisament per això, imagino, puc abastar tants àmbits com vulgui. També he treballat amb persones amb discapacitats (el llibre es diu Um olhar especial no figurado de Barcelos). Va ser una altra experiència única, única. 

Imaginem. 
Vaig conèixer per exemple Carlinhos, un noiet amb autisme. No parla amb ningú. Però vaig aconseguir comunicar-me. Sabeu com? Em vaig anar acostant a poc a poc, deixant-lo, fins que un dia el vaig sentir com em xiulava. 

No s’encasella, oi. 
I sabeu què estic preparant? Una mostra de retrats de dona, amb vista al 8 de març. Tècnicament, tots els fotògrafs podem ser iguals, allò que ens fa diferents és el viatge particular de cadascú.