Ficció autobiogràfica. Per dir-ho així. Balla Fofana, periodista de ‘Libération’, presenta a la llibreria Moby Dick (dimecres, 19 hores) la novel·la amb què debuta en narrativa, ‘La prophétie de Dali’.

Parlar obertament d’un mateix...
Hi ha un punt de pudor, sí, que és un bon amic, però un mal mestre. Així que s’havia de superar, si vols transmetre l’emoció justa. El repte era: ok, jo escric la meva història, però s’ha de llegir com una novel·la. 

Que enganxi. 
He deixat la invenció per complir amb els estàndards d’una novel·la. No cal que sigui un diari íntim, sinó una història amb ambicions de ser literatura, d’assolir el que és universal a partir d’una història personal. 

Fem una pinzellada sobre el relat o perdrem els lectors. 
Volia escriure sobre què és sentir-se estranger i fer-ho des del punt de vista infantil, que és una cosa que no havia trobat massa present en la literatura. Parlo també dels reptes de la societat francesa com a terra d’immigració. Hi ha moltes ètnies que viuen colze a colze i no ho entenen. 

Un infant ja és per se un immigrant en un món que no entén. 
Per això volia escriure des d’aquest punt de vista, de l’infant que, a banda d’haver perdut el pare, té a sobre una mena de maledicció social. L’ambició del llibre és dir que la profecia te l’escrius tu mateix. 

Complicat. 
És complicat, perquè hi ha tot el tema de l’adaptació. Arribes a un sistema on no t’esperaven, que no té cap paper per a tu, i has de fer esforços per trobar el teu camí. 

L’educació?
Sí. Per a mi, l’amor pel coneixement és el que pot salvar la humanitat, perquè quan el busques t’obres als altres, fas societat amb els altres. 

Part essencial, la seva mare. 
Per descomptat. La mare, si la veus pel carrer, la veuràs com una treballadora africana més. Punt. Són gent que no tindrà mai un paper important a la societat, són invisibles. Són los nadie que en deia Eduardo Galeano. Jo em vaig adonar ja des de ben jove que és una dona molt poderosa, encara que ningú no ho vegi. És una injustícia. 

No cal ser immigrant africà per ser un ‘nadie’, oi? Som legió. I en aquesta clau podem llegir el llibre.  
Òbviament. Per això penso que el llibre busca ser universal. La immigració és una condició, però no el punt final. Pots ser un nadie al teu país. Per això llegir et dona l’oportunitat de patir en una altra pell. 

I el periodisme, no fa la funció?
El periodisme fa la mateixa funció, sí. Quan faig una entrevista, un reportatge, també surto de les meves sabates. Soc molt conscient de la sort que tinc de poder explicar la història dels altres, dels que no la poden explicar ells mateixos. M’omple. 

Al llibre també hi ha humor. Al psicòleg li diu el Ciclop...
És clar, entres en el pensament d’un nen, que mira la societat des del punt de vista més baix en la cadena alimentària i des d’aquesta posició hi ha molt d’espai per qüestionar i riure. A la novel·la, ho tenia clar, s’ha de plorar, s’ha de riure i s’ha de mantenir un ritme dinàmic de la primera a l’última pàgina. 

Per què el va voler escriure?
Feia temps que rebia ofertes, però just tornava de Barcelona (m’hi vaig estar dos anys, estudiant i millorant l’idioma) i havia d’acabar el màster i trobar feina. Tenia moltes ganes de començar en el periodisme i sentia que no era el moment per a la literatura: és quelcom de molt sagrat, penso, i li has de dedicar el temps que calgui, sobretot quan el principal material és la teva vida i l’hi has de posar tot. 

Fàcil d’entendre. 
Ja estava en aquella situació fràgil dels nous titulats que busquen feina. Bé, finalment vaig trobar feina, a TF1, i després ja a Libération. Així que el 2020, amb la Covid i tot plegat, ja donava de si per preguntar-se un mateix sobre la pròpia vida i vaig iniciar una conversa amb el Balla infant i em van venir ganes d’escriure. 

 

 

 

ganes d’escriure.