Quan l’Agustí Franch (Manresa, 1976) era adolescent i feia caminades al Collbaix, els somnis l’havien portat a dissenyar un complex hoteler de gran luxe que de gran edificaria sobre el vessant de la muntanya manresana. Tindria un casino en forma de platet volador i estables per als cavalls dels àrabs que vinguessin carregats de petrodòlars. També una escala mecànica per fer l’ascensió còmodament. Fins i tot en tenia pressupostat el cost: cinc mil milions de pessetes. Com que havia vist que Kim Basinger havia atresorat amb 36 anys una fortuna de tres mil milions treballant com a actriu, va calcular que el món del cine l’ajudaria a fer realitat el seu somni constructiu. Passats els anys ironitza sobre els estranys desitjos de la joventut i abjura de projecte tan ecològicament aberrant (què sabia ell aleshores), però el món del cine, si és difícil que el faci posseïdor de tan ingent fortuna, si més no li comença a deparar algunes alegries. La seva opera prima com a guionista, El fred que crema, s’acaba d’estrenar en el marc del Barcelona Film Fest. Amb crítiques envejables. 

Franch ha fet el camí recte per línies tortes. Ni a casa, confessa, hi havia cap indici que el futur l’esperés en l’escriptura, el teatre o l’audiovisual. “El més a prop que estàvem d’un escenari era que la mare hagués participat en La Passió d’Olesa de Montserrat de joveneta”. També linial però amb punt de partida curiós ha estat el trajecte de El fred que crema. Fruit d’una ocurrència de Joel Pla, company de fatigues i alegries al Club Piolet, un dia li va dir “per què no fem una de passadors?” El manresà es va dir que això mateix, per què no, i en va fer el primer esbós al cotxe, aprofitant una espera de tres hores. En va sortir aquell text dramàtic que li reportava el premi de teatre de la Nit Literària, que s’estrenava a Les Fontetes el 2016 i que s’acaba de convertir en pel·lícula. “Ens ha xuclat tant que sé que hauríem d’estar molt contents, però ara mateix només pensem ‘ja està’, crec que estem en xoc”. 

També a Andorra Franch va arribar per aquells viaranys amb molts revolts que diuen que planifica l’Altíssim: era el 2012 i el va fitxar Jordi Albà, per a Ordino Studios. No cal recordar aquí com va acabar l’aventura de la fabulosa productora. “Però independentment del que ja sabem, reconec que em va portar sort”. Sobretot perquè per a ell va ser l’oportunitat d’enrolar-se al Club Piolet i el programa infantil ha estat l’eina per dedicar-se totalment a l’escriptura: com a novel·lista per a adults i joves (L’home que feia núvols de sucre, Wicca o La capsa de música amb Editorial Mesclant, o Tira, tira o la fábrica de tiras, amb Anaya), com autor teatral (Ximpanzé, aquesta reflexió sobre els gèneres que continua en gira per Catalunya) i com a guionista: després de El fred que crema ja es planteja l’aventura de Verdugos.

El teatre, esbojarrats somnis hotelers a banda, el va cridar aviat: als 13 anys participava en algun petit espectacle i en poc temps ja muntava el primer text propi, Pavelló spiquiàtric, amb tocs d’humor “que només enteníem nosaltres” i “molt dolenta, s’ha de reconèixer”. El primer pas seriós va ser Entre pocs i massa, que va estar en cartell al teatre Capitol durant mesos, el 2007.  El Piolet és la nineta dels ulls: no sols li permet centrar-se en el que vol, també l’entusiasma que sigui un treball de proximitat, tan proper als espectadors als quals va adreçat. “Veure’ls com abracen l’Andy, com s’atansen al Piolet, és regalar somnis, dona sentit al que fas”, assegura. Ell bromeja que ja està més que curat d’expectatives irreals. “En realitat, el que espero és poder continuar com ara, no crec que arribi a expandir-me, no sortiré disparat”. És un paio humil, diu el seu editor, que està convençut que a l’Agustí un dia el que té al voltant se li farà petit.