Explica Carme Massana que en els moments més amargs s’ha agafat al pinzell com a un clau roent, a un pinzell amarat de colors vius i textures sedoses. Sembla bona idea, doncs, sotmetre’ns a la seva teràpia cromàtica en aquests temps gris fosc i per això, i perquè el seu nom està entre els dels pioners de la pintura a Andorra i això s’ha de tenir sempre present, obre la programació d’exposicions de la galeria Art al Set per a les pròximes setmanes.
    
L’esperit fauvista de Massana es va imposar en el moment més cruel de la seva vida, recorda l’artista: els temps tan durs de l’accident d’esquí del fill petit, l’Albert Llovera. “Necessitava color contra aquells dies tan llargs d’hospital en hospital. Ja veus... són les circumstàncies de la vida les que et porten a ser colorista.” Però tot i que Massana situa en aquell moment l’esclat dels tons vius a la paleta, potser aquesta mirada acolorida sobre el món la hi van incorporar de sèrie: també recorda com una etapa feliç i divertida els anys d’infantesa, malgrat la guerra corroent la vida. Nascuda al poble lleidatà de Puigverd el 1934, amb dos anys, quan esclatava la guerra, la van haver de deixar en un asil solsonenc. Amb 28 cosins: el pare del periodista i empresari Tatxo Benet era el gran del grup, el capità li’n deien.     

Acabada la guerra, el pare es va tornar a casar i ella es desplaçava entre el poble i Lleida. “No sabia massa on era casa meva”. Per aquesta infància atípica que ella recorda acolorida però no exempta de dificultats, creu la veterana pintora que es va convertir en una dona lluitadora. “Vaig canalitzar els problemes a través de la pintura, i sobretot dels colors. Necessito que m’envoltin, tenir-los a casa, fan molt a la vida quotidiana.”
    
Amb tot, va ser una pintora tardana: no va ser fins que els fills ja s’apanyaven sols pel món que ella va començar a rebre’n classes diguem-ne formals. Baixava cada setmana a Barcelona, i es quedava amb els fills universitaris, per rebre classes, primer a la Llotja i després a l’Escola Santvicenç, d’ell, com de Teresa Llacer, que van ser els seus professors, en conserva els millors records: també que va coincidir a les aules amb una altra de les artistes senyeres del país, Gasset Flinch. Després completaria els estudis amb un postgrau universitari en dibuix.
    
A Andorra va recalar el 1958. Per instal·lar-s’hi, precisa, perquè abans havia fet alguns viatges que li van deixar imatges com la del mític museu zoològic dels Plandolit. Es va casar i de seguida es va sentir plenament andorrana –“i des d’aleshores jo només he tingut un passaport”– sense trobar a faltar gens ni mica aquella grisor del postfranquisme – “la dictadura no funcionava per a mi”– que li va deixar alguna memòria desagradable: a vegades es passava per l’Ajuntament per donar un cop de mà al pare, que n’era el secretari, i en una d’aquelles jornades va presenciar com la guàrdia civil maltractava un home. “Quan ets petita no calles res i alguna cosa els devia dir perquè el pare no em va deixar tornar-hi mai més.”
    
Durant anys, la família i el negoci (al número 30 de Meritxell van aixecar el primer edifici d’Andorra amb pisos de lloguer) van deixar poques escletxes a la pintura. Sort que podia desplegar els talents i formació com a interiorista. Com dèiem, el niu es va buidar i ella també va desplegar les ales. “Però jo no tenia cap ambició, cap interès a mostrar el que feia, jo només volia pintar per a mi, perquè la pintura havia estat sempre el meu refugi.” Però la sort va acompanyar el talent i un premi li va obrir les portes d’una galeria i després d’una altra i una altra i una altra... Així va desplegar l’obra per ciutats com Madrid i Barcelona. Un parell de cops, relata amb divertida perplexitat, se li ha acostat algú mentre ella treballava (és de les que treballen en exteriors, amb els ulls directament sobre el paisatge) per dir-li que reconeixia la pinzellada dels quadres vistos en galeries.
    
A Andorra va formar part d’aquell grup pioner amb Sergi Mas, Galobardes i Carme Mas gràcies a un estil fidel a si mateix. “Mira aquí [assenyala una tela] veus aquests horts vermells? Els pinto així perquè em ve de gust i en gana.”