Com se sent quan estàs allà dalt? Què s’obté a canvi d’arriscar la seva vida, o gairebé?
Bé, no diria tant com que estic arriscant la meva vida, en realitat, perquè tinc una corda que m’ajuda, així que en realitat és bastant segura la pujada. Però he de reconèixer definitivament que el que sents és una sensació única, quan estàs a quaranta metres sobre el nivell de terra. 

Quin vertigen! Servidora es mareja només de pensar-hi.
En aquells moments res més importa, només ets tu i la roca. M’encanta que la ment es tanqui totalment a qualsevol altre pensament, estàs enfocada en allò. És un moment, com ho diria? pur. 

Què és el que la va arrossegar cap a l’escalada? Què la va atreure en principi?
Feia patinatge artístic quan era petita, però sempre volia escalar. Quan tenia 10 anys, em vaig unir a un club d’escalada local amb un amic, i de seguida em vaig enamorar de l’esport, però també de la comunitat d’esportistes que el practiquem. Era una cosa especial, una cosa que no he vist abans. Estava clar ja en aquell moment que aquesta era l’única cosa que volia fer a la meva vida. Ja d’entrada no vaig sentir cap dubte.

Li dona...
Uns dies perfectes. Un dia perfecte per a mi és aquell en què puc dedicar-me a escalar durant tota la jornada, agraeixo passar el dia a la natura, a l’aire lliure, esforçant-me al màxim i envoltada d’amics igual de motivats que jo. Després, caure exhausta al llit quan arriba el vespre. 

És un esport amb un seguiment creixent?
Sí, definitivament diria que l’escalada està creixent en adeptes i de manera molt ràpida, la veritat. Vaig començar ara ja fa quasi vint anys. En aquells moments, ni en molts gimnasos ni la gent en general, ni la que practicava altres esports, semblaven saber molt sobre l’escalada. Avui, en canvi, i de manera molt especial en llocs com Innsbruck, on visc ara, és tan popular que gosaria dir que pràcticament tothom el coneix... i no pocs el practiquen. 

Vint anys. Això dona per a una trajectòria extensíssima i haver-se enfrontat a parets arreu del món. 
Sí, és clar, he fet ascensos que recordo amb molta precisió, difícils, com el del Tunnelblick (Achleiten), que és un 8c+. O el de Hupolup Kempf, un 8a+ flaix DWS, en aquest cas a Mallorca, d’on precisament arribo. També he fet podis en Copes del Món: a Innsbruck  el 2024 i Augsburg. He tingut moltes satisfaccions.