Sorprèn a les xarxes amb els divertidíssims  –i déu n’hi do de complicats, pensem els profans– dissenys de ninos fets a ganxet. Tot i que ara, ens assabentem, té un nom japonès: amigurumi. Fa furor

Ens té meravellats. 
Fa tres anys, un dia passejant, em vaig trobar amb una veïna. “Estic molt avorrida”, li vaig dir, i em va dir “per què no fas amigurumi?” Jo no en tenia ni idea de què era això, pots comptar. Però m’ho  va ensenyar i m’hi vaig atrevir. De mica en mica. 

Tot és provar. 
Els primers van ser uns bunyols, és clar. Però a poc a poc ho vaig anar agafant. Miro el patró, més o menys, i el vaig seguint. En gaudeixo molt. Sí que porten feina, però n’estic molt contenta. Ara fas el cap, ara la mà, ara el vestit... Ho trobo molt creatiu. 

Amigurumi? Miri que servidora pensava que parlàvem de ganxet!
Ve del Japó, sembla ser. És ganxet, sí sí. A dins porta un farcit, però es fa amb ganxet. 

Sembla difícil. 
Tot és la pràctica. Els primers, ja deia, em van sortir fatal, tot i ser petitons i fàcils. Ara ja, és clar, tinc bastant pràctica. Un nino pot ser gran i ser més fàcil de fer i un altre, tot i ser petit, molt complicat. La mida no vol dir res. 

Però de ganxet, ja en sabia fer. 
Oi tant, sí sí! He fet ganxet tota la vida. He fet cobrellits, he fet de tot. Soc molt de mitja, de ganxet, de manualitats en general. Però és clar, havia fet ja tanta cosa, tants cobrellits, que ja no podia més, no tinc més casa... i m’avorria. Perquè de mitja també en feia: tants jerseis! El meu home carregat de jerseis, jo plena de jerseis... 

Ja, ja, es devia fer repetitiu. 
Calla, calla!, amb tot el que saps de ganxet no et serà pas difícil, em vaig dir, quan em van parlar d’aquest amigurumi. Em vaig anar animant, animant, animant... i soc la mar de feliç fent-ho. 

Tota mena de figures.
Animals de totes classes i mides, ninos, també he fet un tren fins i tot, qualsevol cosa que trobi i que em faci gràcia. Són cosetes bufones, criden l’atenció. 

Molt de temps per enllestir cada figureta?
Segons. Si no és molt, molt difícil, calculo unes quinze hores. 

Déu n’hi do!
M’hi poso durant les tardes només. Al matí surto, vaig a la piscina, aquestes coses, però durant la tarda m’hi dedico. Així que per a cada nino puc estar entre dos i tres dies per acabar-lo. Naturalment n’hi ha que trigo més o menys. 

Un tren deu ser complicat. 
Com la resta, només que la figura és quadrada en comptes d’arrodonida. També és cert que hi ha coses que jo les faig a la meva manera, no com marca el patró, perquè em resultin més fàcils. 

Els models?
Els trobo per internet. A Pinterest la major part. N’hi ha de pagament, però jo tiro amb els que no, evidentment. Després, els adapto segons el que se’m va acudint. 

I què en fa, després? Que no li passi com amb els cobrellits. 
Intento vendre-les, però també en regalo moltes. Per Reis també n’he donat algunes en aquells punts de recollida de joguines. Ara, també s’ha de controlar el que faig, que la llana és cara, i hi ha altres materials, com el farcit, que és acrílic, o el feltre, per fer els ulls... 

Li faran encàrrecs. 
Oi tant! I quan en regalo, la gent queda entusiasmada. Mireu, fins i tot li’n vaig regalar al meu metge i està de content! 

Sembla que és una cosa que també agrada als joves. Fan xarxa?
Sí, sí, ho he vist. Però jo vaig fent a casa meva, tranquil·lament. A vegades, no us penseu, tinc prou feina: un cop, i em va fer molta gràcia, em van encarregar un munt de ninos per a un casament crec que era. La gent va quedar encantada, que en comptes d’una altra cosa el regal fos un osset fet de ganxet. Van quedar guapíssims. Però vaja, això passa un cop. 

Enganxa? Són les dues de la matinada però jo ho acabo?
Ah! sí, sí. Quan se’m posa una cosa al cap. O mentre estàs rumiant com l’has de començar a fer... Perquè tot té el seu procés, no és posar-s’hi i pim-pam, has de mirar bé com està fet, com serà més fàcil de fer...