Que aixequi la mà qui ja no estigui preocupat pel clima, per si plou, per la neu que es fa pregar. Mariano Barriendos, paleoclimatòleg, en farà una xerrada dissabte a la Biblioteca Comunal d’Encamp, a les 11 del matí

L’anomalia actual amb perspectiva històrica, resa el títol. 
Explicaré alguns conceptes generals, mirarem si el paper de l’home és determinant o no en el comportament del clima. És bastant complicat d’entendre, així que poder parlar-ne en un entorn relaxat, explicar com és de complex el clima, és una bona oportunitat. 

Actualment...
Es produeix una anomalia una mica estranya ja. L’ONU ja diu que estem en un territori inexplorat pel que fa a les precipitacions els pròxims anys. Hi ha molta incertesa i, com que el recurs hídric és fonamental, podem entrar en situacions molt greus, estressants. No tindrem temps per adaptar-nos, o la voluntat política tindrà uns ritmes i les anomalies poden ser més ràpides. 

Tota la vida hi ha hagut sequeres, es consolen alguns.  
En part tenen raó, sí, de comportaments extrems sempre n’hi ha hagut. La nostra feina és veure les anomalies, com s’ha comportat el clima, l’atmosfera, l’aigua, durant els últims mil anys. Amb informació més fiable possible: indicadors físics com ara els anells dels arbres, els pòl·lens... o a través de la documentació, com és el meu cas. 

Per veure... 
Com s’ha comportat la natura pel que fa al règim hídric. Així els tècnics i gestors podran decidir millor. En temperatures ja ni ens preocupem, ja sabem com acabarà la cosa: a finals de segle aquí tindrem un paisatge totalment diferent, com el de Califòrnia o el Maresme, però ja no d’alta muntanya, evidentment. 

I tot culpa nostra? 
La situació de sequeres i pluges torrencials encara no hi ha forma de saber si realment l’home ha provocat el canvi de comportament. En una escala històrica hem trobat situacions similars. Però són fenòmens de molt baixa freqüència, passen cada cent o cent vint anys. Durant el segle XX, des que hi ha hagut registres instrumentals, no n’hem trobat. En el registre històric, sí. 

Aleshores? 
El nostre paper és dir “no ens posem nerviosos”, no sabem si la situació present és natural o provocada per la contaminació. Sabem, històricament, quant duraven aquestes grans sequeres, com es comportaven, i quan la situació actual surti d’aquests topalls, engegarem la llum d’alerta.  

De moment, no ens estressem? 
Esperem, però tenint en compte que l’escenari d’estrès hídric és molt més forta que quan a Catalunya hi havia 500.000 habitants o 2.000 a Andorra. I ara, al creixement de població hi hem de sumar el turisme, la ramaderia intensiva... L’escenari d’estrès hídric ja és més preocupant, i hem de buscar mecanismes d’adaptació. 

Per si de cas. 
Perquè els models apunten a un increment de les pluges torrencials però un descens de la precipitació total. Els models ubiquen aquest model cap al 2070 o 2100. Quan jo era jove estudiant, el catedràtic deia que el deteriorament greu seria cap al 2300. L’únic dubte que ens queda per respondre és si la situació actual ja connecta amb aquest deteriorament futur lligat a l’acció de l’home o si encara podrem recuperar els patrons de pluja i sols vivim una oscil·lació. 

Ajornar l’inevitable?  
Si tinguéssim uns decennis per preparar-nos per al deteriorament inevitable, que és cosa d’un parell de generacions. 

Si dubtem de la mà de l’home, no és donar arguments als negacionistes? 
Espero que no s’entengui així. En altres moments de la història hi ha hagut factors per a aquesta anomalia climàtica, però ara no es donen, com erupcions volcàniques de grans dimensions, que explicarien una sequera perquè enterboleixen el cel, o els mínims solars: el sol no emet sempre la mateixa quantitat d’energia. L’atmosfera, tan alterada, és el procés que explica millor l’anomalia, sembla ser. 

Uf! 
Després hi ha la pura estadística. Les sequeres venen cada cent o cent-vint anys. Però la paleoclimatologia és la parenta pobra i està tot ben poc estudiat.

A banda de calcular que el 2070 estarem criant malves, què podem fer? 
Ja s’ho faran, oi? Per això hi ha tant de jovent contestant aquesta actitud. 

Els deixem un bon mort.  
Però acabem amb una perspectiva optimista per al Pirineu, ni que soni egoista: dona opció de diversificar-se molt, amb conreus de tota mena, de vinyes a cereals i oliveres. A la muntanya hi haurà sempre més precipitació que a zones planes. Aniríem cap a un clima molt semblant a l’etapa carolíngia i feudal, un episodi càlid de quatre o cinc segles, on les condicions de vida a l’alta muntanya eren confortables. A Andorra hi ha testimonis  de vinya fins ben amunt, a la vall de Ransol: cereals i vinya. A Ransol!