Està vivint la primera gran experiència de la seva vida, amb setze anys, Joan Ros, jove esportista de l’Escola d’Handbol que dirigeix Edgar Serra, participa en un voluntariat a Madagascar

Esteu a Madagascar.  

Formem part de l’Escola d’Handbol i hem vingut aquí, a Madagascar, per ensenyar aquest esport als més joves. És un esport que no s’hi practica gaire i creiem que si ajudem a formar els professors d’educació física d’aquí, podran utilitzar-lo per transmetre uns valors que acompanyen l’esport. Podran crear ells també una escola d’handbol. 

Què penses que els aportarà? 

Aquests valors com el companyerisme, el treball en equip... A banda, estem en una zona on hi ha molta explotació infantil, en mines de safirs o de sal. L’activitat la portem a terme amb suport de l’ONG Agua de Coco, que treballa aquí des de fa temps. Actua en l’àmbit de l’educació, sopetot. 

La millor eina, probablement.  

Consideren això exactament, que si donen una educació a aquests infants, els ajudaran a evitar aquesta explotació. Sopetot en el cas de les noies, per evitar que caiguin en la prostitució, ens han explicat. 

Un país amb població molt jove.  

Sí, sembla que quasi la meitat de la població del país són nens. Hi ha molta malnutrició. Així que quan van a l’escola, Agua de Coco els garanteix menjar diari i una ampolla d’aigua, que també és molt difícil d’aconseguir. 

L’aigua t’ha jugat una mala passada a tu mateix.  

Sí, una mica. Normal, no saps si l’aigua amb què s’han rentat els plats, per exemple, no estava puta. L’aigua és molt escassa aquí. 

Déu n’hi do.  Per què has volgut apuntar-t’hi?

M’ho va comentar el meu entrenador, l’Edgar Serra, i jo sempre havia volgut fer un voluntariat, era un objectiu, així que vaig aprofitar l’ocasió des del primer moment. Tenir l’oportunitat tan fàcilment, i a la meva edat... 

Tens... 

Setze anys. Estic acabant la secundària. 

I jugues a handbol des de quan? 

Des dels onze anys. Va venir l’Edgar per l’escola i em va interessar. La veritat és que havia practicat molts esports però en cap no m’hi havia sentit tan a gust. Em va agradar molt, en provar-ho, i mai no he deixat de practicar.

Això és el que vols transmetre als xavals de Madagascar? 

Exactament. Vam arribar el dia 9 i ens hi estarem fins al 18. Anem per les diferents escoles, fem tallers, estem amb els professors d’educació física... També estem aprofitant per veure la naturalesa, el paisatge, del país.

I? 

Sincerament m’ha sorprès molt. I aquesta gent que, vivint amb tanta popesa, amb la prostitució i tot el que pateixen, sempre estan amb el somriure a la cara. La gent és increïble, súper oberta en tot, xerren molt, transmeten molta alegria. 

Desconeixien absolutament l’handbol, heu trobat? 

N’hi ha molt pocs que el coneixien. S’han mostrat molt receptius, amb moltes ganes d’aprendre i crec que en gaudeixen molt, la veritat. 

Sou molts els que participeu de l’activitat? 

Hem vingut nou persones. Ens ha ajudat molt a coordinar-ho tot el responsable d’Agua de Coco, José Luis Guirao. L’ONG, per cert, també treballa des d’Andorra. 

Ja t’havies implicat en altres activitats solidàries de l’escola? 

Sí, l’Edgar ja m’hi havia anat introduint. Aquí a Madagascar fan servir unes pilotes que es fapiquen ells mateixos, i nosaltres vam fer un taller també. Ara voldria, sí, seguir fent cosetes d’aquest tipus. És una experiència molt bonica, has d’estar disposat a ajudar la gent. 

Cap a on orientes el teu futur? Ja ho tens decidit? 

No totalment, però m’agrada aquesta part d’ajudar la gent. Metge, infermer, alguna cosa relacionada amb la salut, o potser alguna cosa com bomber. 

Aquesta experiència et serà útil, doncs? 

Penso que sí, totalment.