Esther Suils: “Amb tants dies tancats, la xocolata ens ha salvat del desastre total”

Un canvi de vida d’allò més dolç: a Filipines es va gestar la idea que quallaria en la fàbrica Xocland a la Massana, on la família va acabar elaborant un producte mai abans fet a Andorra. I això que el clima és ideal, diuen.

Esther i la fàbrica de xocolata! Com a la pel·li! El somni de qualsevol infant.
Sí, molta gent quan ve a fer la visita ens fa el comentari. Però la nostra fàbrica és súper petita, no espectacular com la de la pel·lícula. Però que sigui petitona no vol dir que  no sigui tan interessant o més. 

Ser nen i estar envoltat de xocolata! O adult, que caram.
Sí, a nens i adults els crida molt l’atenció el procés d’elaboració. Ningú no s’imagina que són tants passos, tan laboriós. 

Doncs faci’ns cinc cèntims. 
Nosaltres rebem el cacau de Veneçuela i Nicaragua, que és d’on més ens agrada. Rebem la fava crua i la torrem perquè desenvolupi aroma i gust. Es pela, tritura i se’n fa una pasta que refinem ben refinada. Posem el sucre i fem el conxat.

Perdó?
Un pas que fem, extra, que no cal a la indústria perquè hi tiren additius, però nosaltres no, i per tant, com que només posem cacau i sucre, li treu la mica d’acidesa del cacau. És un truquillo: sacsejar-la per airejar i que s’evapori l’acidesa. 

Interessant. I després?
La xocolata s’ha de temperar perquè tingui l’aspecte brillant i bonic i homogeni. 

Quant de temps suposa tot plegat?
Ben bé una setmana. Per refinar-se la pasta, per exemple, s’està tres dies i tres nits a la màquina. Així que compteu. 

Com es van posar a fer xocolata?
En realitat, el xocolater és el meu home, el Jaume [Ruíz de Haro], i el meu fill, en Daniel;  jo estic més als últims passos, com l’empaquetatge. Teníem feines que no hi tenien res a veure: ell és economista i jo professora d’idiomes. Però vam estar un temps a Filipines, per feina, on vam visitar una plantació de cacau, i ens va interessar tant que hi vam aprofundir. 

L’interès l’han portat lluny. 
De fer xocolata no en sabíem res, però a poc a poc vam començar a fer proves a casa. Ens va acabar sortint tan bona que no volíem la comercial. Després ens vam plantejar per què no convertir-ho en més que una afició? I com que volíem capgirar una mica les nostres vides...

A la Massana.
Nosaltres som de Barcelona però hem viscut molt temps fora. Volíem venir a viure aquí, ens atreia la tranquil·litat, la natura, la seguretat... A banda, Andorra té un clima ideal per fer xocolata: temperatura freda i seca per a passos com el temperat. 

Molts no ho sabíem. 
I mai no s’ha produït, que nosaltres en sapiguem... malgrat tots els que sempre hem vingut a comprar xocolata aquí. 

Al principi era tan novedós que a la duana no trobaven epígraf per a la importació del cacau. 
Sí, és cert. Mira que estan habituats a rebre mercaderies, però no havia entrat mai i no ho tenien clar, no. I amb la fàbrica-botiga, igual. No som un bar, no. 

Amb perdó: algú els va dir esteu ‘zumbats’, per l’ocurrència?
Bé, sí, algunes persones ens van dir que era agosarat. Però bé, suposo que s’ha de ser una miqueta llançat per fer coses. De fet vam començar (el 21 de juliol farà tres anys) pensant que tindríem una clientela sobretot de turistes, de gent de pas.  I no: ens compren molts del país. Tenim molts clients fidels que són d’aquí. 

Ara, tant de temps tancats a casa, ens haurem inflat a xocolata. 
Suposo que ens ha salvat del desastre total. Per exemple, per Pasqua ens van encarregar moltes mones, amb tothom tancat a casa. Però és cert que en aquest producte anem per etapes. Per Nadal és una bogeria... però als mesos del mig  davalla molt, no tot són flors i violes. Ja hi comptàvem. 

Sabem que estudia xinès: prepara l’assalt a aquell mercat?
[Riu] No hi té res a veure. Soc filòloga i m’agraden les llengües, és clar. Ara bé, espero que un dia pugui fer les visites als turistes xinesos en la seva llengua.