Li podem posar els dos cognoms?, demana. És clar: és per una boníssima raó, per homenatjar l’avi matern, que és qui la va iniciar en la fotografia. Ella es veia més com una ment matemàtica, científica. Ves per on, ha acabat explorant-se a través de l’art. Exposa fins demà a la Llacuna. I a l’abril se’n va a Faber Olot.

Exposa a la Llacuna. Però només fins demà: hem de córrer. 
Una sèrie de paisatges però que per a mi són com un autorretrat perquè em veig reflectida en cada imatge. Vaig fer una pausa durant el confinament, tot i que ja ho tenia pensat abans, per observar des de la finestra. 

Què observava?
Com el paisatge anava canviant i com influïa en el meu estat d’ànim. I com el meu estat d’ànim influïa en el paisatge. Va ser un viatge d’autoconeixement, em donava lliçons de vida.  

L’estat d’ànim influeix en el paisatge, diu!? 
Bé, segons com et sentis també interpretes el que hi ha al voltant, oi? 

Té una sèrie al web que també influeix en l’ànim: les marranades que ens deixem a la natura. Porcs. 
Ai, sí! Surto molt a caminar i de sobte, enmig de la natura, ja no puc desconnectar: veig la brossa abandonada cada dues passes i em pregunto, però què estem fent? 

Això sí que influeix en l’humor. 
Fa pujar la indignació. I tant. 

És la primera vegada que exposa. 
Individualment, sí. Alguna cosa havia mostrat quan participava al Talentejant. O en alguna altra col·lectiva. També a Barcelona. Però una exposició com aquesta, no. És la meva obra, com el meu nadó. I m’hi he expressat lliurement. 

Parli’ns de vostè. Per què la fotografia?
Vaig començar amb les típiques càmeres d’un sol ús. L’avi era un apassionat de la fotografia, va fer que m’hi enganxés. Tot i que jo volia ser professora de mates, era molt científica. 

Li va veure la vena artística. 
Sí, ja veus quin canvi. Vaig fer el batxillerat artístic ja pensant en la fotografia. Tot i que jo pensava: “Dibuixar no se’m dona bé, cantar tampoc, i encara menys  ballar...” Però en dos anys vaig descobrir que sabia pintar i m’agradava l’art, que tenia una part creativa de la qual no tenia ni idea. 

Es va deixar portar. 
Em va ajudar a connectar amb mi mateixa, a veure que més enllà de fer fotos podia indagar en mi. M’agrada també molt el ioga i llegia molt sobre com estimar les petites coses: però, com es fa això? I vaig decidir que aquest seria el projecte de final de grau. 

Això, ja a l’escola de fotografia. 
Sí, a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. 

Autoconeixement. 
La fotografia ofereix un potencial enorme per a l’autoconeixement. L’art en general, vaja. A mi m’ha ajudat moltíssim a créixer i a estar millor, a saber identificar què em passa i transmetre-ho. De fet, ara estic estudiant Teràpia Transpersonal a través de l’Art. Ja no sols per ser terapeuta sinó per portar l’art d’una manera sana. 

Perdoni?
Sempre he estat molt perfeccionista i ara entenc que l’art no en sap, de perfecció: expresses, té un poder espectacular. 

Entesos. 
A l’abril, aniré a Faber Olot, la residència artística, a desenvolupar un curs d’autorretrat per adolescents. Recordo quan jo ho era, no m’acceptava, no acceptava la meva imatge. 

No està pas lluny...
No, és cert. Sóc del 1999. Laurediana. 

Aleshores: fotografia i adolescents. 
Ja saps: estàs molt exposat, a les xarxes. Just en una etapa de canvi, quan tant et costa acceptar la teva imatge i tot se’t fa un món. Així que et fas fotos i vas veient com canvies –segons l’hora del dia per exemple: quina cara fas a les set del matí?– t’explores i t’ajuda a assumir-ho. 

Si l’Alba és lletja ho és i au! ja t’hi pots posar fulles.
Exacte. No tots som iguals. I fora filtres i retocs.