Fa disset anys, Pilar Montecino s’instal·lava a la vora del llac d’Engolasters per regentar La dama del llac. Ara ha arribat el moment de dir-li adeu. No del tot: sense el bosc no pot viure. Li dedica un conte il·lustrat amb exquisidesa

Un llibre per dir adeu. 
Com que som els únics habitants del llac des de fa tants anys... Quan vivíem a París jo estava molt vinculada al món artístic: maquilladora d’espectacles, he fet escultura. Aquí he viscut una vida molt familiar i he vist passar tanta gent pel GR-11. Sovint els he hagut d’acollir, gent de tot arreu, que en algun moment  sentia una necessitat: plovia o estaven cansats per continuar...

Els ha estès la mà. 
I per això el meu fill diu “t’adones que ets la dama del llac?” Tot i que al revés de la llegenda, on es nega hospitalitat a un viatger. En tot cas, és una llegenda tan emblemàtica i jo volia recollir-la. La tenia fins i tot als menús, a la carta. 

Ara, prepara llibre. 
Vaig començar per demanar-li els dibuixos a Sergi Mas, que som molt amics. Em va dir: “Pilar, però si tu ho faràs molt bé”. Vaig provar, em va costar nou mesos de feina. Quan li vaig tornar a ensenyar ho va trobar bé, vam intercanviar idees, em va ajudar... El cas ara és poder editar el llibre i, sobretot, m’interessaria que arribi a les escoles del país. 

Encara sortirà al setembre. 
Sí, sí. Pere Moles em va dir que els dibuixos són “molt Chagall”. També m’inspira molt en Sergi, té una memòria increïble. Xerrem durant hores. 

Quina enveja, miri. 
No podem tirar endavant sense tenir molt present l’essència, el passat. 

Els dibuixos denoten la mà teatral. 
És difícil parlar d’un mateix. Han de ser els altres que valorin. Jo he volgut fer un dibuix molt intimista, com si fos per a mi, finalment, perquè d’aquí a poc he de marxar del llac. Així que és com per dir-li adeu, donar-li gràcies. 

Tornant al seu conte: es basa en la versió de Carli Bastida. 
Sí. Primer el vaig escriure i després vaig contactar amb ella, que és una persona molt generosa i em va permetre agafar passatges que m’agradaven. 

Marxa, diu?
He acabat el contracte. No puc assumir l’apujada del lloguer i, a banda, vull viure, ja m’he dedicat prou a la restauració. Ha estat una etapa vital, però ara és l’art que em comença a fer pessigolles de nou. 

Art al bosc. 
És on trobo les essències primàries. Els arbres porten aquí molt més temps que nosaltres, són els nostres ancestres. M’apassionen. 

Però es queda a Andorra?
Viatjaré uns mesos fora però torno. Vaig i vinc, vaig i vinc. Però a Engolasters sempre tornaré, sempre. 

Viure en un lloc com Engolasters... 
Uf! És màgic. No sé ni com explicar-ho. Cada dia, quan acabava de treballar, em dutxava i sortia pels voltants del llac, per llocs on només passen els porcs senglars o els cabirols. És com viure en un lloc salvatge, però a deu minuts del centre. 

A l’hivern deu ser dur. 
Però quina meravella posar el peu en la neu fresca! L’exterior era també com part de casa meva. Agafava el gos petit a la bossa, quan començava a congelar-se, caminava fins a l’antena... Què diré! Agafava líquens, materials per a escultura. 

Déu n’hi do què trobaria. 
Teníem també una botiga d’antiguitats. El meu home em portava teles velles, fustes del segle XVIII i jo pintava a sobre. 

No hem dit encara que és la mare de Leo Urban, un mite del parkour. 
Sí, sí. Engolasters ha estat sempre per a ell, des de petit, el seu terreny de jocs. 

Deu patir vostè. 
No, no, no. Patir fa part de nosaltres, com a humans, però cadascú ha de viure allò que vol viure i jo no soc ningú per treure-li allò que somia. No puc fer que ell tingui por. Jo en tinc, però no com vosaltres podeu pensar. Li pot passar alguna cosa, sí, però està vivint a la seva manera. No soc ningú per transmetre-li cap por. Ell ha de ser lliure.