Exeurovisiu, Amir Haddad fa el salt a la interpretació i debuta com a actor a ‘Selectionné’, història colpidora d’un heroi dels temps moderns, el nedador olímpic Alfred Nakache, supervivent dels camps nazis. Al Complex encampadà dijous (21 hores), en el marc de la Saison Culturelle

Li ofereixen el paper i...? 
Va ser molt  sorprenent, perquè el videoclip de la meva primera cançó el vaig enregistrar a la piscina Alfred Nakache! Va ser el meu primer èxit musical, així que el seu nom estava ja lligat a un moment molt important, m’ha portat sort. Així que ha estat una segona trobada simbòlica. 

Per creure en el destí. 
Efectivament. I llegir el monòleg i comprendre qui era... buf! Vaig entendre que poder explicar la seva història, representar-la, era una sort tan gran. Em vaig emocionar i vaig acceptar a l’instant. L’altre problema per a mi, és clar, era actuar. 

Faci’ns cinc cèntims de qui era aquest home. 
Alfred Nakache va ser un francès nascut a Algèria en l’època en què era francesa. Va ser un apassionat de la natació, anava a veure com la gent nedava a les piscines però ell tenia por de l’aigua. Fins que el seu pare el va empènyer, animar, a aprendre a nedar. De seguida van veure que tenia un talent fora del comú per a la natació. 

Devia ser el destí, també.  
Va nedar per primer cop als deu anys i als setze ja era campió d’Àfrica. Així que és la història, per començar, d’un home que fa el pas valent per descobrir el seu talent. A partir d’aquí és una successió de grans èxits esportius, fins a participar en els Jocs Olímpics i ser el millor nedador francès dels anys trenta i quaranta. 

Caram! 
Ningú arriba a igualar-lo. Però al mateix temps, puja el nazisme i es desferma la Segona Guerra Mundial. Un altre nedador el denuncia, perquè és jueu, i va a parar a un camp de concentració. 

Segona part de la història.  
Al camp, procura sobreviure per poder retrobar la dona i la filla quan acabi la guerra. Desgraciadament, quan surt, comprèn que ho ha perdut tot. 

Com ell, vostè s’ha llençat a la piscina. Per posar-se a actuar volem dir.  
Sí, sí, com ell. El director, Steve Suissa, em va dir que hi ha punts en comú entre Alfred i jo. Per a mi, però, Alfred és un gran home, jo no tinc cap pretensió de comparar-m’hi, però hi ha semblances, insistia Steve, tant des del punt de vista físic com pel temperament, la voluntat de gosar fer, de forçar el destí. 

El futur és dels valents.  
Com deia, en sortir del camp va veure que no li quedava res. Al camp havia sofert humiliacions, maltractaments, els guàrdies es divertien llençant objectes a l’aigua gèlida perquè ell hi anés a buscar-les. L’esperança de retrobar la família el mantenia en vida. No va ser així, però va decidir esdevenir de nou un campió. 

Resiliència, en diuen, oi? 
Va tornar a participar en els Jocs Olímpics després de la guerra, malgrat tot el que havia perdut, físicament i mentalment. Resiliència, sí, abans que res, i la capacitat de no deixar-se abatre, de no abaixar els braços, de no ser la persona feble que volien fer d’ell: no estava disposat a acceptar-ho. 

Vostè va fer cursos amb nedadors olímpics per preparar el paper.  
Com era la primera vegada que actuava, no volia fracassar. Em vaig documentar, vaig trobar els seus descendents per entendre bé qui era i, sí, vaig fer cursos de natació, perquè hi ha coses que no es poden expressar verbalment, i si parles d’un campió de natació cal haver nedat. 

És un campió, ara, vostè? 
En absolut. Però m’agrada. 

L’estrena, a Tel-Aviv.  Simbòlic?
Sí, sí. Havia de ser l’única funció, però era una pena no explicar aquesta història a més gent al món d’avui. 

Justament... Peça oportuna?
Diumenge passat va començar la gira, justament coincidint amb la marxa contra l’antisemitisme. Fins ara interpretava el text com una història important, però antiga. Diumenge, en canvi, deia el text per primer cop des de l’esclat de la guerra a l’Orient Mitjà i confesso que tenia un calfred: era com explicar l’actualitat. 

Canviem: l’experiència eurovisiva.  
Gran! Fer allò que vols i representar el teu país és meravellós. Va ser el 2016, es va llançar la meva carrera. 

Andorra i Eurovisió... Animi’ns!
Eurovisió no es mesura per la talla del país i dona l’oportunitat a països petits, discrets, per exhibir, fer brillar, la seva música, la seva cultura.