Habituat a jugar amb foc i a pràctiques tan arriscades com donar l’opinió sense embuts que diria Mafalda, a Gerard Remolins diríem que ja li va bé el lloc de fallaire major. Combatiu i amb un enorme sentit de l’humor

No sols de l’arqueologia viu l’home. 
Exacte, exacte. Tot i que ho portarem al terreny de l’arqueologia, ja veureu, que jo em munto la meva cosmogonia. 

Li escau: ja està habituat a jugar amb foc i instruments perillosos. 
Ja ho crec, ja ho crec. Als companys de colla els dic que fallaires majors són totes les persones que cada dia, d’una manera o una altra, calen foc a les injustícies. Per a mi, tothom és fallaire major. 

Ja cal, ja, tenir ganes de calar foc a unes quantes coses. 
Oi tant! Allò de transitar per la vida i no fer res... No parlo de passar a la posteritat, és clar, sinó de fer que els que vinguin darrere s’ho trobin una mica millor.  Ahir en parlàvem: el col·lectiu fallaire escaldenc minva cada dia. Per què? Perquè ja és impossible viure a Escaldes, la gent ha de marxar. Serem la Castella-la Manxa andorrana, d’on tothom emigra. Jo soc escaldenc i em sap greu.  

Què queda?
Batallar, batallar. Intentem tirar endavant la cultura popular, fer allò dels trabucaires, les falles... no importa, lluitar per la identitat del poble. Escaldes era un poblet i ara està perdent gent. 

Fa que és fallaire...
Des dels quinze anys. Anava al Lycée, formava part de la colla del rugbi, i del Centre de la Cultura Catalana es van passar per allà, no recordo com, i ens hi vam enrolar. No és que ho hagi mamat des de casa, des de petit. Després vam començar a anar a buscar la flama del Canigó... que enguany volíem recuperar, però França posa restriccions i no pot ser. 

Restriccions?
Mesures per evitar la massificació volia dir. Al cap i a la fi és un parc natural. Però no importa, ens inventarem una altra cosa. Anirem al Roc de les Bruixes o una cosa així. No importa què, les falles només són l’excusa per fer comunitat. 

Al Roc de les Bruixes? Veu com li agrada jugar amb foc?
Sempre! Tot i el disgust de l’any passat, amb allò que algú hi anés a gravar una estrella. Mireu que feia anys que organitzava visites i mai no hi havia passat res i ara va i passa això. Però sí que proposo anar-hi, més que res per fer algun acte simbòlic. 

Fallaire major guerrer.
Em preguntaven què sento. No sé. Potser hauria de sentir-me com les noies que fan reina del ball a les pel·lícules americanes. A mi aquest personalisme no em va. Si fos per mi, tothom seria fallaire major. A banda, la recerca de l’argolla es fa en equip, oi? Però el món on vivim és competitiu. 

En tots els àmbits. 
Si busques què vol dir major en un diccionari, et trobaràs amb la vela d’un vaixell. Però en fi, quedarà bé al relat de la meva vida. Ser fallaire major, com hauria pogut ser pubilla d’Escaldes. 

Ens fa riure, vostè. Va, expliqui’ns allò que ho portarà al terreny de l’arqueologia. 
Quan faig tallers d’arqueologia, més que explicar escolto què em diuen, sobretot els nens. Sempre pregunto: com a espècie, com hem arribat fins aquí? I responen: perquè som forts. Més que un os? Més intel·ligents, proposen. Home!, a la sabana no et posaràs a fer sumes i restes davant del lleó. Doncs perquè fem eines...

Tampoc?
No. Sabeu per què? Perquè vam aprendre a cooperar. I el nostre futur com a espècie dependrà de què continuem cooperant o no. Com que cada cop som més individualistes, això ens portarà cap a un futur negre. Entre els fallaires, trobo que aquesta cooperació, solidaritat, el suport mutu, sorgeix de forma natural. 

És maco això que diu.  
La recerca de l’argolla pot semblar una competició. Però no, només és una excusa per retrobar-nos. Fer una falla, muntar-la, és impossible tot sol. O en tot cas, no té cap sentit. És feina d’equip. 

Això potser ho diu en la intervenció a la plaça del Consell.  
No sé, no sé. Una mica free style, diré el que em demani el cor, o l’estómac, en aquell moment, com sempre faig, fins i tot quan vaig a congressos científics. Sí que és cert que si hagués de dir una cosa és que si estem aquí (a la vida) és per aportar alguna cosa als que ens acompanyen i als que vindran darrere.