Antonio Martínez López no té una guia pràctica per arribar als 102 anys que ahir celepava a la Llar de Sant Josep de la Seu d’Urgell, però desplega un incombustible sentit de l’humor i una memòria que, estimat lector, ja la voldríem vostè i jo

Expliqui’ns el secret per encaminar-se ja als 103.

Menjar bé, treballar molt. Em donen de menjar molt bé aquí. 

Abans, que el felicitava l’alcalde [Jordi Fàpega] li ha recitat una poesia tan llarga que Déu n’hi do.

... Mucha salut te deseo al recibir estas letras/ Sé que tardé en escribirte, no es por falta de voluntad/ siempre me sacan a mí cuando hay que trabajar / yo pelo todas las patatas, frego todas las perolas / y cuando acabo con todo tengo que coger la escoba / Hay que limpiar el retrete y yo tengo mala pata / siempre me cogen a mi / cuando los demás se escapan. 

Mare meva! Aquesta és la tercera ja que ens recita!! Ens té al·lucinats. Des de quan se les sap?

Uffff! Què sé jo, des de sempre. Des de la guerra. I en sé moltes, moltes. 

Qui se les va ensenyar?

Quines preguntes que em fas, dona, no me’n recordo ja de qui me les va ensenyar, ves a saber qui. Amb tot el que he corregut pel món...

On va néixer, vostè?

A Santiago de la Espada, a la província de Jaén. 

I des de quan viu a la Seu d’Urgell?

Aquí? Fa uns anys. Vam venir de vacances però la meva senyora va morir i ja m’hi vaig quedar, amb els meus fills, quatre. I una temporada vaig estar també a Andorra. 

[Irromp l’alcalde, per acomiadar-se després del petit homenatge que ha rebut: “Adeu Antonio, l’any vinent ens tornem a veure” li diu].

Com que l’any que ve?! És que no  penses venir abans?!

Fàpega: “Sí, sí, ja vindrem abans. Però a veure si l’any vinent tenim aquí la seva xicota de Granada, la de la poesia”.

Doncs si fan un ball abans de l’any vinent, a veure si venen sí. A passar-nos-ho bé. I adeu, adeu, a veure si ens veiem aviat!! [ara s’acomiada del vicealcalde de la Seu, Francesc Viaplana, que participava de la petita festa als jardins de la Llar]. 

Caram! Té secrets vostè: una xicota a Granada. 

És que jo sempre he estat el més guapo de tota la comarca. Així que miri què li dic, que si se’m presenta una cara maca... 

Va, doni’m un consell, que jo vull arribar als 102,  i tan desperta i riallera com vostè. Com m’ho faig?

Doncs esperant un dia i un altre. No hi ha més. Jo estic  vivint amb permís de l’enterrador. És veritat. Estàs esperant morir-te així que estàs esperant que vingui l’enterrador, oi?

Aquí tots veiem que està massa ‘pinxo’, vostè, per això. 

Però això no se sap mai, mira què et dic... això un bon dia...

Si ha passat la pandèmia i sense posar-se malalt, ens explica la seva filla. 

Abans les malalties tenien un altre nom, no hi havia pandèmia ni res de tot això: t’agafava un dolor i au! Et mories del mal miserere que en dèiem.