El Comú d’Escaldes va crear l’any 1987 l’Escola Taller Tèxtil, i uns anys més tard s’hi va unir el Taller de Vidre. Carlos Fernández n’és professor des de fa 27 anys, però la seva feina va molt més enllà d’ensenyar a fer un tapís

Com va començar a l’Escola?
La meva primera idea era fer una estada de sis mesos al país, però finalment m’hi vaig acabar quedant. Llavors em vaig apuntar com a alumne de tapís, i hi vaig estar uns quatre o cinc anys. 

I què va canviar?
El 1999 el taller es va mudar a Caldea, que és on encara estem ara, i em van proposar fer d’ajudant de mestre un dia a la setmana. Amb els anys vaig acabar sent professor.

Com va ser el procés de formació? 
Primer vaig aprendre la tècnica del tapís amb la Maite, que era la directora de l’escola, i més endavant, amb una altra professora que es deia Rosi, la de punta de coixí. Després, quan ja vaig veure que em dedicaria a l’ensenyament, em vaig formar en diverses escoles de França i Espanya.

Quin tipus d’alumne acostuma a venir?
Com a escola d’art fem tot el possible per adaptar els horaris a les necessitats de tothom. Evidentment, les persones que tenen més temps lliure són les que no treballen o estan jubilades i, com que són tècniques més tèxtils, estan molt arrelades en les dones. Així que els alumnes són majoritàriament dones grans.

Entenc. 
Però valorem moltíssim la persona que surt de treballar a les vuit del vespre i encara té ganes de fer alguna cosa, és per això que tenim horaris de tarda i de nit.

Com es fa un tapís?
Primer s’ha de crear un ordit, que és bàsic. El tapís és un teixit que es treballa en vertical, com si fos el marc d’una finestra. Depèn de l’estil i l’escola s’utilitzen unes eines o altres, nosaltres ho fem amb una mena de bastidor de fusta i treballem amb un únic ordit per obra.

Deu tenir alumnes que fa molts anys que hi són, oi?
Doncs alguna fins i tot més que jo! Fa més de 40 anys que existeix l’escola, i jo en soc professor des de fa 27, però és que hi ha alumnes que van començar amb la Maite des del primer dia!

Caram!
Això fa que més enllà d’aprendre una tècnica i crear obres d’art es creï un vincle personal molt profund fruit de tants anys junts.

Com descriuria l’ambient d’una classe?
Doncs amb molt de soroll (riu)! És un espai de comunicació entre amics, com et dic, i l’ambient és molt familiar.

També heu fet algun viatge tots junts, oi?
N’havíem fet, sí, però després de la pandèmia... A vegades fèiem sortides d’un sol dia a veure una fira de tapissos, d’altres fèiem viatges culturals més llargs, etc. Ens ho passàvem molt bé, la veritat.

També treballeu el vidre.
Sí, i així com en l’àmbit del tèxtil hi ha diverses tècniques (tapís, macramé, mitja, etc.), el món el vidre és un arbre encara amb més branques. Nosaltres fem el vitrall tradicional, que és l’emplomat, el Tiffany i el fusing.

Exposeu les obres que feu?
Una vegada a l’any organitzem una trobada de gent apassionada en aquests camps. També convidem artistes perquè exposin les seves obres, que van juntament amb totes aquelles que s’hagin acabat durant el curs escolar.

Deu ser un dia especial!
I tant! Aquell dia els artistes són tots els alumnes, i això agrada molt, és clar.

D’aquí a poc us mudareu, si no tinc mal entès.
Sí, ens movem just a l’encreuament entre l’avinguda del Fener i el carrer Sant Antoni, on antigament hi havia el Mort qui t’ha mort. Serà un lloc més visible que aquest, ja que ens trobem en una part molt discreta de l’edifici de Caldea, i a vegades costa trobar-nos.

Què destacaria de la seva professió?
És una sort poder treballar d’alguna cosa que t’agrada. Estic molt content de la meva feina i de la tasca que fem. El fet que moltes persones hagin de sortir de casa, trobar-se amb gent, és una ajuda molt gran per a elles. Fem una labor artística, però també social, i això és molt important.