L’escudella és un plat oportú i agraït amb aquests freds. Però no es fa sola, i menys les 2.500 racions que l’Associació Ponts dels Escalls repartirà dissabte. Els falten mans, adverteix el president de l’entitat

Què millor, amb aquests freds?!  
Evidentment, són èpoques de fer brou, escudella, cocido... i per Sant Antoni seguim la tradició d’elaborar i repartir l’escudella també a Escaldes. 

Tot a punt per a dissabte? 
Falta que arribin els últims ingredients, divendres, quan tallem la verdura i fem les mandonguilles. Ja està tot encarregat a la carnisseria. Parlem de bones quantitats: només de gallines són tretze, que no sé quant fan en pes. 

Porta més feina que ens pensem. 
Sí, sí, i tant! Ja a l’estiu ens posem a mirar el disseny dels plats que posarem a la venda. Després, tot el tema d’organització administrativa, des de la previsió de material de cuina fins a demanar els permisos i els espais, que ens cedeix el Comú, que també ens deixa personal per ajudar-nos, com la Unió Pro Turisme: els seus voluntaris hi col·laboren. 

El secret de l’escudella escaldenca? 
No, no en tenim cap. Igual que els d’Andorra la Vella parlen d’uns ingredients que es van passant entre ells, nosaltres posem la carn, la verdura, els ingredients i el temps de cocció. 

La recepta... 
És la d’un senyor que es deia Atanasio, que va venir a viure a Escaldes i era el cuiner de La Truita. Entre ell, l’Andrés Orihuela, el Manolo Garcia, Jaume Molné... cinc o sis persones, van pensar “home! ens hem independitzat i com és que no fem escudella?” L’Atanasio va dir “si no ebn fem és perquè no volem, perquè jo en sé”. I així va començar tot plegat. Van posar cinc mil pessetes i van fer la primera escudella. La manera de fer aquella, el 1980, és la que continuem fent, bàsicament, amb molt poques modificacions. 

Això que ara la gent o és especial amb el menjar o al·lèrgica... 
Sí, sí, però nosaltres no ens podem permetre ni fer una escudella sense carn ni per a celíacs: ni tenim els espais ni les condicions. Així que l’escudella és l’escudella i porta cigrons i pasta, mongeta i cigrons, carn... Si no pots menjar algun ingredient, doncs...

Fan una crida a nous voluntaris.  
Sí, ara som quinze o setze persones ja confirmades, però en necessitaríem vint-i-dos com a mínim. La UPT normalment ens ajuda, igual que el Comú, que dona permís als treballadors si volen participar. 

Falten mans.  
Els últims dos anys Món Veterinari s’hi havia sumat i la gent del comerç donava un cop de mà. Però enguany hem volgut fer una crida al Carnet Jove i després s’ha estès una mica més, aquesta  necessitat de voluntaris. 

Som ganduls o què ens passa? 
Nooooo, no és això, no. Penso que potser la gent no sap que necessitem ajuda. Més encara, hi ha gent que ni sap que l’organitzem des de l’Associació, creuen que ho fa el Comú. 

És clar.  
Abans es passava casa per casa a demanar una aportació, perquè no teníem una subvenció, i de pas ja es comentava que calia gent. Hi havia més lligam de barri, també. S’ha anat perdent. Canvia la gent que hi viu i el contacte personal també s’ha perdut. 

Cadascú va a la seva.  
Sí, de la feina a casa i fora històries. Abans hi havia gent com la Teresa Arias, que tenia una perruqueria i ho anava dient a les clientes, o se’n parlava al bar, on la gent es trobava. Però el lligam amb el barri s’ha anat perdent.  La gent ens estem desvinculant... si fins i tot costa que els propietaris vagin a les reunions de la comunitat.

Passa arreu. 
Sí, i s’entén, amb el món laboral que tenim avui. 

De totes maneres, animi’ns. 
Sí, home, que s’ho passaran bé, que fa germanor i que aquests vincles s’han de recuperar. És divertit, tot i que ens aixequem a les tres del matí. 

Aquí ens ha matat! 
Nooooo, no, però no cal que vinguin tan d’hora, que vinguin més tard, a l’hora de repartir, que també fan falta.   A veure si li agafen el gust, que també ens caldrà el relleu algun dia.