El primer cop, o un dels primers, que Joan Pera (Barcelona, 1948) va pujar a un escenari andorrà li va fer una brometa a una espectadora que seia a primera fila. En acabar, li van fer notar que era una autoritat i ell es va dir allò d’“ai, mare, que per aquí no em tornaran a cridar mai més”. I ja veuen: gosaríem dir que no hi ha convidat més assidu. “Un premi”, diu ell, que dijous hi torna. Amb Master xof, on l’ofici de cuiner (“cuinant soc més aviat xof”) i d’actor se solapen: “A vegades a l’escenari se m’escapa dir actor en comptes de cuiner”. Se li escapa. 
Com bona part dels que exerceixen l’ofici de fer riure, reconeix Pera, és un home seriós. “Una cosa és fer riure i una altra és ser graciós; deu ser que fer riure ens fa por i acabem sent una mica més seriosos del normal”, puntualitza. Tot i que quan era un marrec i començava a enfilar-se a les funcions d’aficionat, de la mà de les tietes, ja li va començar a dir que feia gràcia i estiraven d’ell perquè hi continués. “En aquells temps fer teatre era sortir de la grisor; m’encantava”. Després va venir el batxillerat, l’etapa universitària, i mai no va deixar d’enfilar-se a l’escenari. “I sempre aprenent, era com una esponja”. Així que finalment va entrar a l’Institut del Teatre i va entrar en contacte amb un dels més grans, Capri. La seva sort estava segellada. 

“He tingut grans mestres”. I no sols ell: Paco Moran, amb qui va fer parella durant tant de temps, n’és un altre.  La extraña pareja, donant la rèplica a la mítica pel·lícula protagonitzada per Jack Lemon i Walter Matthau, va ser un dels èxits més sonats. Després repetirien amb La jaula de las locas. Un altre pelotasso. També ha après molt fent el doblatge de Woody Allen. No tan complicat com Rowan Atkinson: “Dius que Míster Bean em dóna menys feina perquè no enraona gaire? No t’ho creguis: penseu que fa aquells sorolls... aquell oooouuuh. És donar molt amb molt poc”. Woody Allen li és molt proper, assegura: “La meva veu crec que encaixa amb el seu personatge”. A banda, comparteixen certes neurosis.: “Com ell, jo crec que la frase més maca no és ‘t’estimo’ sinó ‘és benigne’”. Finalment, va rodar a les seves ordres, a Vicky-Cristina-Barcelona: però quan roda és expeditiu, “no admet gaire diàleg”. 

A Pera li han caigut premis, és clar,  com un Gaudí d’honor, però no tots els que mereix i no els que hagués rebut fent drama. “I no estic gens d’acord amb aquesta consideració de la comèdia, aquest menysteniment: a Shakespeare hi ha escenes divertidíssimes”. Encara que també s’ha posat la careta del drama: va encarnar Pau Casals a La força d’un silenci, de Manuel Huerga: li va reportar el guardó com a millor intèrpret al Festival Internacional de Televisió de Montecarlo, el 2018.  

Pera s’ha manifestat com una persona de fe. “Soc creient perquè soc gent de la meva terra”, argumenta. “No renunciaré mai als meus valors, ni per fer teatre”. És fan del Papa Francesc, “molt proper, jo l’adoro”, però sobretot de Benet XVI: “un gran teòleg, i en el món actual no necessitem una fe cega, sinó ben fonamentada”.  Probablement, és el que li ha donat força per lidiar amb la baixada als inferns de les addiccions d’en Roger:  dels sis fills, qui l’ha seguit en el món de l’actuació. “Va haver-hi moments molt dolents, molt dolents. Acceptar la situació i lluitar amb les armes que tens és molt vàlid. Estem lluitant i ara estem en una època molt bona, de renaixement”. 

S’imagina sense haver estat actor? “Jo és que quan sigui gran no sé a què em dedicaré”. Confiem que a fer riure. Que falta ens fa. “I a mi em fa feliç”, conclou, així que “estic convençut que m’espera un futur brillant, no sé si gaire llarg, però brillant”. I a tots nosaltres, tal com va tot? “Diria que el futur deixat de la mà de Déu es presenta cru”.