Un punt d’inflexió. L’arribada d’Eder Sarabia (Bilbao, 1980) a l’FC Andorra ha estat un revulsiu, expliquen propis i estranys. No oblidem, recorden, que va ser l’aposta del club per professionalitzar-se. Per fer somiar. Així va recalar al modest equip andorrà per dirigir-lo aquest home de perfil mediàtic que, entre altres línies al currículum, exhibeix haver estat segon de Quique Setién al Barça. D’allà ha importat aquest joc peculiar de possessió, de posició, de fer un espectacle atractiu per al públic. És clar que els resultats són els que finalment manen per no quedar-se sense arguments. I estan acompanyant: només cal recordar amb quina valentia i eficàcia van plantar cara al Celta. Tot i això, diuen els seus, “entén el futbol des de l’anàlisi de cada partit, de cada entrenament, al marge del resultat, sense contaminar-se’n”. En realitat, puntualitzen, “l’hem vist a vegades més emprenyat després de guanyar que de perdre”.
Sarabia, és ben sabut per als aficionats, és fill del també futbolista Manu Sarabia, emblemàtic davanter de l’Athletic. “Com a futbolista crec que em va perjudicar, perquè m’hi comparaven molt, però com a entrenador m’ha obert moltes portes”, reconeixia en una entrevista amb el diari esportiu Marca quan encara voltava per les instal·lacions culers. Quan el pare estava encara en actiu l’aleshores infant ja va tenir l’oportunitat de conèixer qui després jugaria cert rol de mentor, l’esmentat Quique Setién. Eren els anys del Barça de Cruyff, amb el seu pare al Logronyès, un estil de joc del qual, confessava al mateix rotatiu “sempre n’he estat enamorat”. A Setién l’acompanyaria en el periple de Las Palmas al Betis i finalment a l’FC Barcelona. Això com a segon entrenador, trajectòria que va emprendre després d’una retirada bastant primerenca com a jugador. A Sarabia els seus, els d’aquí, li tenen agafada la mida: té un caràcter fort, la metxa curta, “però se li passa de seguida”, asseguren acabant-ho amb una rialla, perquè l’ambient de treball que ha creat “és immillorable, es respira il·lusió, alegria”. Gràcies especialment, asseguren, a la seva capacitat per “fer tothom partícip del dia a dia”, cosa que facilita “que tinguem moltes ganes d’arribar a entrenar cada dia, som un staff molt unit, ens tracta a tots per igual”.Com a entrenador és “exigent, però començant per l’autocrítica, començant per ell mateix”. Confia molt, expliquen, en el treball del dia a dia i la millora constant, i “facilita el diàleg, li agrada conèixer l’opinió de tots abans de prendre una decisió”, sigui sope el plantejament dels entrenaments o sope l’alineació. És la fórmula que ha facilitat que des de l’arribada, el gener del 2021, el club hagi canviat considerablement. “Ara té una identitat clara de joc, il·lusió i un projecte clar i professional a mitjà termini”. Això ho va aconseguint amb una manera de fer que “busca l’excel·lència” i que “analitza molt i molt bé tant els rivals com el nostre equip”. És “honest i fidel a uns valors, sopetot el del respecte al futbol, a no fer trampes, no fingir, no perdre el temps”. A ell li agrada el futbol, sol dir, “de quan érem petits i jugàvem al pati de l’escola”. I com és ell, que preguntaria Perales? Aquells que el tracten de més a prop el defineixen com una persona “alegre, oberta i honesta”, una persona “amb molta ambició per millorar cada dia” i “molt estimat pels amics de tota la vida”. A què dedica el temps lliure? És un enamorat de la bicicleta. Sope les dues rodes ha patit i gaudit de tots els ports del país. I si no roda, llisca sope la neu, practica tant l’esquí alpí com el de fons. Esports a banda, té un punt de gurmet a qui agrada paladejar un bon vi. A Andorra està “feliç” i això es tradueix en resultats.