Un artista és un artista, sigui quin sigui el llenç sobre el qual s’expressi: parets, la xapa d’un cotxe o la pell humana. Aquest pot ser un resum de la trajectòria d’Anthony Mendoza Galeski: a estones tatuador, a estones quasi psicòleg

Quina trajectòria la seva!
Com a tatuador vaig començar en un estudi a la Seu d’Urgell, fa tres anys, tot i que ara estic a Andorra. Abans feia aerografia: personalització de cotxes i motos, retrats... també pintava helicòpters. 

Un desplegament.
Vaig pintar per a Harley Davidson i vaig rebre alguns premis, tot i que, saps?, això sempre queda a l’ombra perquè el premi el rep el propietari del vehicle. 

Però no s’hi veia per aquest camí. 
No, no m’hi veia, amb seixanta anys i pintant helicòpters. M’agradava, però... Així que vaig decidir canviar d’ofici. Vaig fer les formacions necessàries, amb els aspectes higiènics i sanitaris, per dedicar-me al tatuatge. I vaig començar a entrenar, entrenar i entrenar... 

I tatuador. 
Primer pensava obrir un estudi propi aquí, a Andorra, però finalment estic a l’estudi d’un altre noi. 

Es defineix com a artista tatuador.
És art sobre la pell, sí. A banda, cada persona té la seva identitat: algú ve a fer-se un tatuatge i el que hi vol posar és un missatge molt important per a ell, alguna cosa que li ha marcat a la vida. D’altres cerquen alguna cosa més creativa, més artística en el disseny. 

Ja veig. 
En tot cas, treballo molt amb la personalitat del client, la seva psicologia, per tatuar-lo d’una manera artística però que potenciï allò que és, aconseguir que exterioritzi la seva manera de ser. Porten un tatuatge i, saps?, se senten més identificats amb ells mateixos. No sé si m’explico.

Perfectament. 
Vull que se sentin més lliures: estem molt capficats a la feina, amb els horaris estrictes, els compromisos amb la família, les obligacions... Un tatuatge ajuda a pensar en tu, a atansar-te al teu jo. 

I per què tatuar, per què pintar sobre pell i no sobre material inert?
Precisament perquè treballes amb persones, t’expliquen unes històries fantàstiques. No es tatua, cobra i fora. Jo estic amb el client, l’escolto... M’enganxa la manera com, quan fas una bona feina, la gent es veu al mirall i s’emociona. Et sents realitzat, és brutal. 

Quina sort!
Mira, si no necessités d’un sou, que visqués en una casa a la muntanya, diria que no em paguessin amb diners, sinó amb arròs, patates... Lamento que hagi de ser una transacció econòmica. 

L’art per l’art.
T’apliques sobre la persona, amb mimo. Treballo amb l’energia de la gent. 

Si pinta un llenç, la tela no s’emociona. 
Exacte. A la persona l’has canviat i ho notes. Hi ha gent que ve amb complexos, que no s’agraden. Per exemple, recordo una noia que sempre estava acomplexada de les seves cames i mai no les ensenyava i l’hi vaig fer unes flors. Cada estiu passava davant de l’estudi, amb minifaldilla i picava al vidre, supercontenta. És una sensació bestial. Com un psicòleg que ajuda un pacient, imagino. 

Ajuda. 
Una altra noia tenia un tatuatge horrible al mig del pit i mai no anava a la platja. Li vaig fer un cover per arreglar-ho i aquest estiu, em deia, va estar en topless totes les vacances. I també hi ha nois que estan cohibits i gràcies als tatuatges senten que agafen personalitat. 

Això de l’art a vostè...
Em ve de petit, que sempre estava pintant els mobles, les parets... els pares em castigaven. Volia fer Belles Arts, però no soc un gran estudiant, així que em vaig posar a treballar en una obra. Però m’he anat formant, també fent algun grafit... corrent davant de la poli! I gràcies a la meva parella, que m’ha anat potenciant. 

Alguna demanda estranya?
Una esvàstica. Jo això no ho faig.