Ja n’havíem parlat, del projecte solidari que l’Escola d’Handbol manté a Madagascar, a Tuléar, en col·laboració amb l’ONG Bel Avénir. És un aprenentatge d’anada i tornada, diu David Varas

Has participat en una aventura?
Més que una aventura, diria una missió, que és com ens ho hem pres. Vaig formar part d’un grupet que vam anar a Tuléar just en treure’m el títol d’entrenador d’hàndbol. Una oportunitat per compartir els nostres coneixements amb altra gent. 

Recordem què és el projecte. 
Fa un any el nostre director, l’Edgar Serra, va engegar l’Escola Social Esportiva de handbol a Tuléar, Madagascar. Gràcies a l’ONG Bel Avenir, han estat format educadors locals i garantint suport en educació, alimentació i aigua per als infants. Aquest és només el començament d’un projecte que va més enllà de l’esport.

Tu, amb setze anys, has posat el teu gra de sorra. 
Exactament, hem anat a diferents escoles per ensenyar una mica de què va l’handbol, per repartir material, tant esportiu com per cobrir algunes altres necessitats: medicaments, roba, alguns diners. En fi, qualsevol cosa que aportis és per a ells una ajuda. 

Per què el teu interès?
Volia tenir una visió més àmplia del món. Nosaltres estem acostumats a tenir un sostre, un plat i una escola. Et costa creure que hi ha gent que no... fins que ho veus amb els teus ulls. 

Has vist... 
El que més impressiona és la pobresa tan extrema que hi ha. Molta gent sense sostre. Als més petits et venia de gust fer-los regals, qualsevol cosa que els donessis -una polsera, qualsevol detall-, era enorme. Però també entenem que aquesta no és la manera d’ajudar, hem d’evitar-ho, perquè del que es tracta és de què surtin endavant per sí mateixos, l’educació és el que té valor. 

Per això el vostre projecte se centra en les escoles.  
Efectivament. Ens vam centrar en escoles de les salines, molt a la vora del mar, i organitzàvem actes en un poliesportiu, en col·laboració amb els professors. 

El handbol no és precisament majoritari, no és futbol, amb tots els respectes: com ho reben? 
Efectivament, sí, sí. Podies veure alguna canasta de bàsquet o porteries de futbol, però l’handbol els resultava pràcticament desconegut. Mai no l’havien provat. Ara bé, quan començàvem de seguida els veies il·lusionats, que es divertien, i acabaven entusiasmats, com passa sovint quan proves coses noves. 

Sona molt maco. 
Em fixava en els seus somriures mentre jugaven, les cares de felicitat. 

El projecte també té una pota d’actuació a Andorra.  
Sí, hem anat per diferents escoles, per explicar què suposa fer un voluntariat, per animar a qui tingui l’oportunitat peruqè l’aprofiti, que és tota  una experiència. Ajuda també a que descobreixis el món, com deia: a Madagascar no hi vas cada dia. 

Les reaccions? 
Hi ha de tot, és clar. Hi ha gent que s’hi sumaria encantada. També és cert que té un cost econòmic i no tothom s’ho pot permetre. En el meu cas, la meva família em va donar suport de seguida. Però la propera vegada que hi vagi, la meva intenció ja és haver treballat i poder-m’ho pagar jo. 

Tu i l’handbol...
Sí, ve de família. El meu germà va formar part de la primera generació que el va introduir al país. A mi em va enamorar, però no crec que m’hi dediqui, és més aviat una passió.