Vostè és de Barcelona. Aquest canvi de passar a viure de la ciutat a la muntanya, li va venir per la seva afició a la fotografia?

No, aquest canvi d’aires no va venir per això. L’any 1992 jo treballava de funcionari i poc després em vaig mudar a Sevilla. Fa onze anys vaig arribar a Andorra però no a causa de la meva afició per la càmera.

Quan era jove, la seva família li va fer costat en l’afició per  la fotografia?

A casa meva sempre hi havia una càmera i allà se’m va despertar l’interès per la fotografia. Actuava com el fotògraf de la família, però no vaig arribar mai a exercir com a professional.

La fotografia i el col·leccionisme van ser una teràpia per oblidar els seus problemes de salut. Ho són encara?

I tant, continua sent-ho! Tinc un càncer que no té cura, i de fet em van dir que se’m tornaria a despertar. Per això, la meva afició a les càmeres m’ajuda a no haver d’estar pensant en la malaltia. A més, he tingut un gran suport a les xarxes, ja que el meu blog ja ha tingut 47.000 visites.

Amb quines andròmines de la seva col·lecció es quedaria si hagués de triar-ne un parell? 

Hi ha una càmera molt grossa, la minutera, anomenada també càmera de calaix. És la més gran, però potser no la més especial, tot i que és ben curiosa. Normalment aquestes càmeres eren més petites, però per alguna raó aquesta té fins i tot rodes, i això la fa molt pesada! Però la que té potser més valor és una d’espanyola del 1919.

Es fixa en algun aspecte en concret a l’hora d’adquirir-ne?

El 99% de les càmeres de la meva col·lecció les he comprat. Però la meva fixació sempre ha estat per les d’origen espanyol. De fet, aquesta passió ha derivat en una feina gairebé d’investigador: anys enrere anava pels mercats de Barcelona buscant el model exacte i quin era l’origen de cada càmera.

La dèria per la fotografia ve en part degut a ‘100 años de cámaras españolas’. Quina conclusió en va extreure?

El punt més curiós d’aquest llipe és documentar la importància que va tenir Espanya en la producció de càmeres fotogràfiques. Durant aquest període hi va haver a la península 80 fapicants diferents que van produir més de tres centenars de models. I com que la idea general era que a Espanya només hi havia hagut uns pocs fapicants i uns pocs models de càmeres, aquest llipe epifànic demostra que era justament el contrari, que n’hi havia un gran ventall.

Totes les càmeres de la col·lecció són espanyoles?

No, d’espanyoles només n’hi ha unes 300 i en tinc més de 700. A mi personalment em fascinen les de joguina, perquè funcionen, cosa que no és tan evident. S’hi poden fer fotos i n’hi ha d’il·lustrades amb personatges tan pintorescos com el Pato Donald o els superherois de Marvel. Tenen un xassís de plàstic i funcionen amb el clàssic carret de les càmeres analògiques.

Quin és el missatge que vol transmetre a la conferència d’avui?

He dividit la xerrada en dues parts, ja que parlar només de fapicants i de models pot ser tediós. D’un costat em referiré a les càmeres que hi havia abans de la guerra civil, i de l’altre, a les posteriors. La primera part és més amena, hi descric com eren les primeres càmeres i com la fotografia es va acabar convertint en una moda. A la segona em centro en l’interès que la guerra civil espanyola va generar, també a nivell fotogràfic. 

Quin és el futur de la seva col·lecció? 

El Comú d’Andorra la Vella em va transmetre el seu interès a conservar-la, però no em vaig acabar de decidir perquè no les podien exposar de forma permanent. Si el Govern s’hi interessés facilitaria molt les coses. Al final el que pretenc és simplement que la col·lecció estigui a l’abast del ciutadà, que s’exposi tot aquest material. Ho veig com un museu de la fotografia, en el qual es podrien impartir tallers.