Entre tota la cridòria i soroll infame que transita per les xarxes, de tant en tant despunta una reflexió, la cita, real o apòcrifa, versemblant en tot cas, d’algun personatge digne d’atenció. Aquests dies circulava la d’un Clint Eastwood que va néixer pocs mesos abans que el nostre protagonista d’avui. “Cada matí em llevo, em poso a treballar i no deixo que l’ancià entri per la porta”, diuen que diu. És el mateix paio –i ja ens perdonaran les digressions– que sentenciava, molt abans que el món es convertís en un galliner, que les opinions són com els culs: cadascú té la seva. Agosaradament, molt agosaradament, i ja ens corregirà, ens atrevim a pensar que Sergi Mas i Balaguer podria subscriure ambdues proposicions. O si més no, no renegar-ne amb massa contundència. Per molt que a ambdós els distanciï la geografia i el posicionament polític. Comparteixen, però, la mateixa talla: sí, ja sabem que aquell sobrepassa els 190 centímetres, però el nostre està fabricat a la mida del país, oi? I rere seu deixarà l’empremta d’un gegant. 

Que per què ens empatollem amb aquestes dissertacions? Doncs perquè de Sergi Mas, nascut un 30 d’octubre del 1930 a Barcelona i traslladat a la postguerra a una Andorra que avui li ret un homenatge continuat –i per una vegada a temps– s’ha dit i s’està dient tot allò que es pot traslladar al domini públic. Als budells del pensament del protagonista, de moment ni periodistes ni biògrafs –per molt néts que sigueu, Hèctor– encara no hi tenen accés. Faltaria, com no es cansa de repetir el seu amic Andrés Luengo, un catàleg raonat de la producció ingent de set dècades –set!– al país d’algú que es defineix com un “obrer de l’art”. Posa així punt final a l’absurda disjuntiva entre si el seu treball pertany a l’eteri món de l’art o al terrenal esforç de l’artesanat. 

Ell és un manobre. Com els que represaliaven aquells “guàrdies malparits que anaven vestits de gris” a la Barcelona de la seva joventut, explicava a la periodista Esther Jover quan el 2016 preparava el llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra. Ell un cop va acabar a la Modelo. No el van maltractar, però l’experiència el devia fer pensar que millor no tornar a trobar-s’hi, així que quan va conèixer Andorra (de viatge amb la dona, la Maria Canalís) el petit país on tot estava per fer li va semblar la terra promesa: “No hi havia abundància de pessetes, però sí de tracte humà. Només érem 7.000 habitants! I era un país molt democràtic, tolerant”. De seguida aquell fill d’ebenista i mare procedent de família d’impressors es convertiria –amb permís de Galobardes, que també està rebent un just reconeixement– en brollador de l’art d’una Andorra aliena fins aleshores a la creació, unes valls on havien deixat empremta mestres medievals i barrocs de rostres difuminats. Antoni Viladomat al marge. Tot i que previsiblement això de ser font, ni pal de paller, ni res de res, està fora de les seves pretensions, advertirà: són coses dels periodistes que, com el dimoni, maten mosques amb la cua. 

Però el cas, direm en la nostra defensa, és que de la seva mà industriosa van començar a sortir de seguida obres senyeres per a la identitat andorrana com la nova talla de Meritxell, després d’haver treballat en la reforma de Casa de la Vall. A Andorra, en aquell taller esgavellat de casa Duró on els gats saltaven per damunt de propis i estranys, confessa haver estat prou feliç com per repetir. Avui, assegura en la imaginada conversa amb el cineasta nord-americà, segueix amb el llapis a la mà. I així seguirà, promet. Ah! Que no hem aconseguit dir-los res que no sabessin? Doncs encantats, meravellós, perquè això és justament el que Sergi Mas es mereix: que ens el sapiguem de memòria.