Fiona Morrison: “Són monstres! Gent freda, sense empatia”

No són temps dolents per a la lírica en el cas de Fiona Morrison. L’artista andorrana té tres exposicions en marxa. ‘Esquarterades’ s’inaugura avui.

‘Esquarterades’. Caram. Més gràfic no es pot ser. 
Tot va començar amb una instal·lació de la Maïs Jorba en record de les dones assassinades a Ciudad Juárez a Fortaleza, a Brasil. L’ha recuperat el Grup de dones de la Bisbal, fent cadascuna de les participants una aportació, una intervenció i es crea una instal·lació nova. 

Té força el títol.
Sí, és contundent, però és que allà, a Ciudad Juárez les dones assassinades han estat esquarterades bàsicament, i els cossos molt maltractats. Horrorós. A banda, no va a la baixa precisament. 

Aquí...
També passa. En una altra magnitud però també passa. Hem de fer coses per visibilitzar-ho. I no és gaire còmode. Alguna companya no ha estat capaç perquè ho ha trobat massa bèstia, molt dur. 

A banda, és molt gràfica. 
La Maïs ha fet uns maniquins de tela i els va tapant, en una mena de ritual. Quan hem muntat la nostra part hem sentit tristesa, indignació. Però s’ha de fer, s’ha de denunciar.

Vostè què ha fet?
És una escultura de fang, la silueta d’un assassinat. Trencaclosques, també perquè a moltes d’aquestes dones els trenquen el cap per matar-les. I és una denúncia al després: entra dins de la violència de gènere, que sembla que ho suavitza. Per a mi és assassinat i els autors, assassins, que és el que són aquests bèsties. Simplement. 

I hi ha qui minimitza o nega fins i tot la violència envers les dones. 
Què pensa la gent que ho diu? Per a mi són monstres! Gent sense sentit comú, sense empatia, gent fora de la realitat, malalta, freda. No veure que existeix el problema és psicopatia, no?  I quan ho diu això qui governa... és el colmo. 

Canviem de terç perquè també exposa individualment (a la galeria El Quadern Robat a Barcelona). Però ‘El Vol’ és més poètica, oi?
És una exposició que desprèn molta pau, em diuen, que relaxa. És curiós, oi? Tot el contrari d’Esquarterades. És una mostra amb el meu treball ja consolidat. Toca moltes coses: el pas del temps, l’empremta del passat, torno a reflexionar sobre els nadius americans. On són?

Dels quals ja n’havia parlat.
A Once Upon a Time, sí. On són aquestes tribus, aquestes gents? A la mostra hi ha plomes, porcellana, fotografies amb transferències amb tintes. La meva filla diu que és com si estiguessis en un conte que mai no t’han explicat. 

Quan la veurem per Andorra?
No sé, no tinc projectes artístics. Vinc a veure el meu germà, les amigues... Però res d’artístics. 

Per?
És que ja no hi ha ni espais on exposar, pel que vaig veient. Hi ha espais? Ara ho pregunto, a veure si és que no n’estic al cas. És tot molt estrany. Ni tan sols la sala del Govern. No puc entendre que hi hagi un desinterès tan gran per l’art. 

Just en aquests moments.
En aquests moments de tanta incertesa l’art pot somiar, una societat sana ho necessita. 

Però vostè va fent. 
Sí, tinc una tercera exposició en marxa, una altra col·lectiva d’homenatge a Narcís Monturiol. Una mostra fabulosa, i no ho dic per la meva peça. Qui pugui anar a Figueres, val la pena. 

Ho intentarem. El cas és franquejar les fronteres. 
D’això parla El Vol, precisament.