Gabriel Sivak: “Un compositor ha de ser fidel a si mateix”

Compositor. Argentí afincat a París però amb uns inicis en la seva carrera musical molt lligats al Principat. Ara col·labora amb Toquinho. Cosa fina.

Vostè viu a París però té lligams amb Andorra, sobretot en l’inici de la seva carrera.
Conec Andorra des que anava a esquiar amb nou anys (riu). No, de debò, el vincle va ser el premi de composició InNova Música. Després vaig anar a tocar amb el meu ensemble, en aquest cas ja el 2013.

També va fer algun concert per a la Fundación Música para Vivir-Judit Ribas.
Sí, sí, ells van organitzar el concert on nosaltres vam tocar. Però tot plegat fa que tingui una història amb Andorra, un record molt viu. Recordo que em va emocionar l’esperit de la fundació, una mirada molt íntegra a la música, molt humana. No és freqüent en la música, que és més individualista.

El premi va tenir pes en la seva carrera posterior?
Tot premi és un orgull. Però en aquell cas, és clar, va coincidir amb els primers passos i per tant es converteix en quelcom de molt especial. Ara acabo de rebre el premi de composició Léopold Belland. Semblaré un vanitós, vaja. Però els premis sempre es reben com una alegria i una empenta per la feina que fas amb esforç, passió i des de ben jovenet.

Des d’aleshores ha passat temps i ara publica disc amb Toquinho. Ni més ni menys.
Bé. El meu treball principal és la composició. Visc de compondre, escric regularment per a ensembles de música, orquestres, cors. Però tinc un vessant com a pianista i arranjador. La violoncel·lista francesa Ophélie Gaillard i jo vam posar en marxa el projecte i hi vam invitar un dels grans de la música brasilera com és Toquinho.

Sí senyor, un gran.
Un dels fundadors de la bossa nova, amb Joao Gilberto, Vinicius de Morais o Tom Jobim. És una de les figures emblemàtiques de la música brasilera. Jo l’admirava des de nen i tocar amb ell era un somni. A sobre, vam acabar sent amics i component junts.

Al disc ‘Canto da sereia’, que encara no ho hem dit, despistats!
Sí. La cançó que dona títol i una altra, Fariseus, la vam crear plegats. Som de generacions diferents però la química va ser molt gran des del principi. Cada nit acabàvem amb ell explicant anècdotes amb Jobim, amb Piazzolla...

Bossa nova i clàssica.
Ophélie Gaillard és una de les millors violoncel·listes franceses, molt dúctil. Jo vaig ser el nexe entre tots dos. Els arranjaments són meus i hi toco el piano.

Es guanya la vida escrivint música. Però pel que diuen al públic ens costa escoltar música contemporània.
Per sort no em puc queixar. Des de fa set o vuit anys tinc molta feina de manera permanent, una peça darrere l’altra: ara estic fent una peça per al cor de l’òpera d’Hamburg i després un projecte amb un pianista argentí, Horacio Lavandera, i així uns quants més.

Afortunat.
Però no sé si incloure’m en el grup de la gent que fa música contemporània, potser faig una música no sé si dir més accessible. Ara bé, tampoc no diré que sigui fàcil. Has de llevar-te més d’hora i treballar.

Té un secret? Perquè a la gent ens costa escoltar coses noves.
No crec que tingui cap secret. Però si hagués de donar un modest consell a un jove compositor és que sigui fidel a ell mateix, que faci una música que sigui autèntica, que no intenti copiar avantguardes dels anys seixanta i setanta que el públic ja no vol escoltar. S’han d’explorar nous camins i ser un mateix.