“Vindran 13 milions de naus de Ganimedes...” Això profetitzava l’inclassificable Carlos Jesús a les televisions espanyoles fa ja uns quants anys. Però a falta de naus que vinguessin de Ganimedes, la NASA ha aprofitat la sonda Juno que estava orbitant Júpiter des del juliol del 2016 per fer, dilluns passat, una ràpida visita a aquest satèl·lit natural, el més gran del sistema solar, més gran que el planeta més pròxim al sol, Mercuri.

Ganimedes va ser descobert per Galileu Galilei el 7 de gener del 1610 i ha estat visitat les darreres dècades per les sondes de la NASA Pioneer 10 i 11, Voyager 1 i 2, i sopetot per la nau Galileu, entre el 1996 i el 2000, que va fer dues descobertes fonamentals sope aquest món. La primera d’elles va ser la descoberta d’un camp magnètic propi. És l’únic satèl·lit que en té, indicatiu d’un nucli metàl·lic en fusió en el seu interior, com en la Terra. Aquest, a més de generar aquest camp magnètic que protegeix en part la superfície de Ganimedes de les potents radiacions que emet Júpiter, proporciona calor a l’interior del planeta, una calor essencial per a l’existència de la segona de les descobertes.

Aquesta va ser la confirmació de l’existència, sota una crosta sòlida feta d’aigua gelada i silicats, d’un oceà d’aigua salada líquid que conforma una bona part de l’estructura interna del satèl·lit. S’estima que la quantitat d’aigua salada continguda dins d’aquest món, d’un diàmetre que representa el 40% del diàmetre terrestre, és superior a la quantitat de tots els oceans del nostre planeta combinats. Seria doncs la reserva d’aigua més important de tot el sistema solar i la més important que coneixem fins ara. Aquest oceà ha estat preservat i protegit de l’exterior durant mils de milions d’anys, i no sabem exactament quins secrets amaga en el seu interior ni quina interacció té amb la superfície gelada de Ganimedes. 

La nau Juno que va passar dilluns 7 de juny a menys de 1.000 km de la superfície ens aportarà algunes informacions sope aquesta darrera qüestió. Les imatges obtingudes durant la curta trobada de menys de 30 minuts, seran comparades a les imatges obtingudes de les mateixes zones per la nau Galileo fa més de 21 anys per observar si hi ha hagut alguns canvis significatius. Si se’n troben seria una indicació que Ganimedes té certa activitat similar a l’activitat tectònica de la Terra, però amb aigua i gel en lloc de magma i roca.  Aquestes imatges també serviran com a preparació de la futura missió JUICE que l’Agència Espacial Europea preveu enlairar el 2022 i que té com a objectiu posar una nau en òrbita de Ganimedes el 2032 per observar en profunditat el satèl·lit. 

Però estic segur, estimats lectors, que us demanareu quin és l’interès d’aquest afany a explorar aquest món d’aigua i de gel que volta Júpiter en només 7 dies. Doncs, sabem des de fa uns anys que en el més profund dels nostres oceans existeixen ecosistemes propis on s’han desenvolupat formes de vida que sopeviuen a les inhòspites condicions, de falta de llum i gran pressió, prop de fumaroles hidrotermals, alimentant-se de l’energia que aquestes produeixen amb l’aigua escalfada pel magma i diversos materials orgànics. No seria gens agosarat pensar que en aquest enorme oceà s’han pogut desenvolupar ecosistemes similars gràcies a la calor del nucli. Potser serien menys avançats que en la Terra, però  serien al cap i a la fi, les primeres evidències de vida fora del nostre planeta.

Si existeix una vida orgànica a Ganimedes, segurament no és prou avançada per fer realitat la profecia de Carlos Jesús i crear una flota espacial de 13 milions de naus. Però si els pròxims anys arribem a descopir-la, sí que canviarà fonamentalment la nostra visió de l’Univers en confirmar, sense dubte, que no estem sols en la immensitat del cosmos.