Però hi ha moltes persones que reben l’any nou des d’un altre lloc: amb cansament, amb poc impuls, amb emocions a mig ordenar o amb la necessitat profunda d’aturar-se i respirar abans de fer.
Ens hem acostumat a viure gener com un punt de partida obligatori, com una cursa que cal engegar a ritme alt per demostrar que hi som, que avancem, que tenim objectius clars i propòsits impecables. Però la realitat és que el cos i la ment no sempre coincideixen amb el calendari. De vegades l’energia no acompanya, i això no vol dir que ens falti voluntat ni que estiguem fracassant. Vol dir, simplement, que som humans. I l’humà no es reinicia amb campanades.
Aquest mite de l’“any nou, vida nova” ens porta sovint a sentir culpa quan no complim tot el que ens hem proposat la primera setmana. Ens comparem amb qui sembla començar amb empenta i ens preguntem què falla en nosaltres. Però res falla. El cansament no és mandra, és informació. És el cos parlant-nos, demanant ritme, pausa, espai. Potser abans de planificar noves fites cal mirar enrere, tancar el que ha quedat obert, identificar què ens pesa i què necessitem deixar anar. Només així pot aparèixer un sentit renovat, no forçat, sinó orgànic.
Començar l’any no sempre significa fer més. De vegades significa fer menys. Fer menys soroll, menys exigència, menys autojudici. Significa escoltar, cuidar-se, recuperar rutines que ens fan bé, permetre’s moments de quietud. Un inici saludable no és aquell que es construeix a base de disciplina fèrria, sinó aquell que neix d’una pregunta honesta: què necessito realment? Quan aquesta resposta es dona espai, els objectius es transformen. No són càrrega, són camins que s’obren quan estem preparats de veritat.
Des de la psicologia sabem que allò que anomenem motxilla emocional no desapareix per canvi de data. El sistema nerviós necessita temps per regular-se, especialment després de períodes intensos socialment i emocionalment com les festes. Si no hi ha descans real, si el ritme intern no pot seguir el ritme extern imposat, apareixen símptomes com la fatiga, la irritabilitat, la desconnexió o la sensació de buit. No és falta de motivació, és saturació del sistema. I quan saturació i exigència es troben, la motivació es fon com un glaçó de gel al sol.
Tampoc podem oblidar la part sociocultural. Vivim en una societat que premia la productivitat constant i converteix el progrés en una metralla de fites i plans. L’inici d’any es converteix així en un escenari simbòlic de rendiment personal: quants objectius tens?, quants canvis faràs?, quina versió millorada presentaràs al món? Aquesta pressa per mostrar resultats és més social que emocional. A vegades el que realment necessitem no és complir un propòsit, sinó alliberar-nos de la necessitat de demostrar alguna cosa.
Entendre-ho ens permet començar l’any d’una altra manera: sense pressa, sense comparació i amb una mirada més amable. La vida no canvia de cop, ho fa de mica en mica. I potser la clau no està a convertir-nos en algú nou, sinó en tornar a nosaltres. Reconeixent què ens fa bé, què ens desgasta, què mereix continuar i què convé deixar anar. Un propòsit petit, fet des de la presència, pot ser més transformador que una llista immensa escrita amb pressió.
Gener pot ser un inici, sí, però també pot ser un espai de transició. Un temps per observar, per escoltar-nos, per descansar. I quan el teu moment arribi, no quan ho dicti el calendari, començaràs. No per obligació, sinó per convicció. No des del soroll extern, sinó des de l’arrel interna.
Potser aquest any el propòsit no és fer més. Potser és viure millor. A poc a poc, a la teva manera.