Si no hi ha abelles, no hi ha humanitat. No hi ha pastures. Ni fruites i verdures. No hi ha animals. No hi ha res. I alerta, perquè no paren de morir. Les raons? Blanco no s’empassa el ‘cuento’ del paràsit: són els pesticides, afirma amb convenciment. Si no estiguessin enverinades, resistirien la varroa

Penja a les xarxes un crit d’alerta: les abelles es moren! Les seves han mort.
Pels pesticides principalment. Fumiguen. Diuen que és innocu, però i una me...! Es moren per això: fumiguen la processionària sistemàticament cada any. Moren les abelles, que són importantíssimes, però la resta de bitxos també. No n’hi ha ni la meitat que fa vint anys.

Vaja.
Jo soc molt bitxera... però salta a la vista per poc que t’hi fixis. Insisteixo: cada any es ruixa contra la processionària, però no miren si cal o no cada any. I fins i tot la  processionària és necessària a l’ecosistema: mata el pi que ja està en males condicions,  no viable; no el que està sa. Contribueix a l’equilibri del bosc.

Però sense abelles no hi ha vida.
Són les més sensibles. Les colònies tenen un equilibri hipersensible. Tot està ruixat amb pesticida, totes les flors on van, fent la seva feina. Fumiguen i no les maten de cop però les afebleixen molt.

Es culpa un paràsit també.
La varroa, un aràcnid que els xucla la sang, sí. Però estem en el mateix cas: el rusc conviu amb la varroa. Si l’abella està sana i forta, surt endavant. Si les enverinem, no poden ni amb la varroa ni poden suportar el fred de l’hivern.

Quina angoixa.
És com si a un nen petit li dones petites dosis de verí, no el mataràs de cop però als sis anys serà un nen malaltís i segurament no es reproduirà ni arribarà a vell.

Sobre aquest intent de desviar culpes hi ha un documental d’Arte molt interessant, ‘La fabrique de l’ignorance’.
Efectivament. A nosaltres ens han vingut a analitzar ruscs morts. Mira què fàcil: és el paràsit, així ningú no en té la culpa. Però a un gos les puces no el maten, oi que no? Excepte que estigui feble i malalt prèviament. No a un de sa i fort.

Molt lògic.
I contra la varroa també hi ha solució. Unes pastilletes que es posen a dins del rusc i la fan minvar. Però si les abelles no estan bé, res a fer.

Especifiquem:  quantes li han mort a vostè aquí a Segudet?
Totes. Se m’han mort totes. Cinc colònies. Des de l’estiu passat. No han passat l’hivern, no ho han aconseguit. Ara compraré nuclis, eixams.

Quina pena!
Mira, tenia un rusc amb vuitanta quilos de mel com a mínim. Eren supertreballadores i molt tranquil·les. Perquè cada colònia té la seva personalitat. Doncs s’ha mort fins a l’última abella. Desolador, i mentre segueixin fumigant... Fins i tot els antibiòtics que hi ha als excrements de les vaques, que van a parar a les aigües de rec i per tant a les flors. Estan intoxicades.

Mare meva.
Doncs no sobreviuen. I mira que jo no els trec la mel, és per a elles, per passar l’hivern. És la meva contribució. Hi ha poques abelles i les hem de cuidar. Jo no les exploto, el fruit del seu treball és per a elles. Les cuido perquè facin la seva funció: pol·linitzar. En el meu cas és activisme.

Fa temps que s’hi dedica, vostè?
No, tampoc no massa temps, tres anys. Vaig començar ajudant un mestre apicultor, Julio Rivas. Per cert, amb ell hauríeu de parlar. Una de les persones que més sap sobre abelles, és el mestre dels mestres, és una abella disfressada d’humà.

Recollim el suggeriment.
Vas amb ell i les abelles es comporten diferent, sembla que el reconeixen. Quan el coneguis no l’oblidaràs mai, tampoc. Ell ha lluitat molt per salvar les abelles... però sovint ni cas.

Predicar al desert que se’n diu.
Hauríem d’aprendre de París: la gent cuida les abelles, les vol a les terrasses... fins i tot sobre el sostre de l’Òpera hi ha ruscos. Aquí vam proposar que n’hi hagués al Parc Central, que resultaria també molt educatiu, i ni cas. O que els bancs s’hi involucrin. Oi que seria bona idea?