Aquest home fa de tot: encofrador d’ofici, tan aviat munta un negoci per vendre els seus brodats com s’inventa una pròtesi de genoll (que confia patentar). Ara, Joaquim Bessa exhibeix les maquetes del romànic andorrà que també sap construir a Illa Carlemany. I esperem-nos, que ha començat a pintar 

Això de construir maquetes?
Què explicar? Fa uns anys que no puc treballar. El primer any ho vaig passar molt malament, molt malament. Mitja vida al bar. Només volia dormir. Deprimit. Fins que un dia pujava cap al Pas de la Casa. Era un dia molt gris a Andorra i pujava a buscar el sol. Però a mig camí, giro la vista a la dreta i veig Sant Joan de Caselles. Estava clar. Ja no vaig tirar més amunt. 

Es va il·luminar, malgrat la boira. 
De seguida vaig pensar: faré aquesta església, i vaig treure fotos i fotos i fotos, i després a buscar les pedres a la muntanya, pissarra, a comprar els materials... 

No partia de zero, ja sabia fer-ne.
No, no, no. Jo era encofrador, però només havia treballat a l’obra tres anys. Però des de ben petit que tinc habilitat per fer coses, soc un manitas. Vaig començar a treballar amb catorze anys i a la fàbrica resolia problemes. Com a casa. 

Quina enveja!
Vaig fer un curs d’electrònica per correspondència i de seguida vaig construir una ràdio que funcionava sense piles ni estar endollada. Un eucaliptus em feia d’antena. 

Imaginatiu. 
I sé brodar. Em va ensenyar la mare i ho feia tan bé com les meves germanes. 

Bravo! Sense complexos. 
Feia dibuixos originals. Quan va néixer la meva filla, jo vaig brodar-li el primer joc de llençols. Era tan maco que me’n demanaven més. Al final, vaig muntar un petit negoci: creuava la frontera de Portugal a Galícia per vendre els meus productes. Era una bona vida. Però quan va arribar l’euro i va entrar també tota la producció xinesa, se’n va anar en orris. Posava la mercaderia a la furgoneta per un milió d’escuts i venia per un milió de pessetes: en fer el canvi, canviava el milió de pessetes i rebia un milió dos-cents mil escuts. Això guanyava en un dia. Després, les còpies dels xinesos...

Tornem a les maquetes. La primera devia costar més.  
La primera em va portar més temps, sí. És aquesta de Sant Joan de Caselles que es veu a l’exposició. Vaig trigar cosa de tres anys. No coneixia bé les eines. Per exemple, vaig comprar unes llimes que no anaven bé: eren per a fusta, no per a pedra! 

Aprenent sobre la marxa. 
Experiència. Però després ja he anat més de pressa, tot i que cada maqueta m’ha portat dos anys de feina. Menys el pont de la Margineda, que vaig enllestir en menys d’un any. També la capella de Sant Martí de Nagol, com que és petita...

Tot el romànic?
No, no tot, el més emblemàtic. A casa encara tinc l’església de Sant Miquel d’Engolasters, que va patir un accident: vaig ensopegar amb ella a les mans i es va trencar el campanar. 

Miri que si arriba a ser Sant Vicenç d’Enclar...
Però no la tinc feta. 

Que no sigui premonitori.
Esperem que no. Hi ha Caselles, Casa de la Vall, Santa Coloma, Sant Martí de la Cortinada, Sant Martí de Nagol i el pont. 

La més difícil?
El campanar rodó de Santa Coloma. Quatre parets rectes són més fàcils, però l’estructura rodona i col·locar les pedretes... Però en tots tinc molta cura amb els detalls: ho faig bé o no ho faig, oi?

Ja veiem, ja. 
Com a Caselles: la paret està una mica torta, amb unes pedres més tosques i un regalim, de l’aigua deu ser. 

Ha de deixar-ho, per la pols que l’afecta els pulmons. Què farà?
Ara he començat a pintar. 

Ens deixa sorpresos. 
I vaig inventar una pròtesi per al genoll, jo la utilitzo. A veure si la patento. L’he portat a fer, per peces, a un torner, a un altre, a un altre: si un de sol sabés com està feta...