Emili Bayo (Lleida, 1961) farà doblet per aquestes contrades i demà presenta l’última novel·la, ‘Després de la tempesta’, a la lliperia La Tenca, a Andorra la Vella, mentre que dimecres ho farà a El Refugi, a la Seu. En ambdues ocasions, amb l’acompanyament d’un altre lletraferit ‘nostre’, Txema Díaz-Torrent
Això que després de la tempesta arriba la calma... massa donar per fet.
La veritat és que no sempre és així, però el tòpic és el tòpic. Aquesta novel·la parla justament de tres tempestes personals molt fortes i on, a còpia de parlar, els tres personatges aconsegueixen arribar a entendre’s i sí, a certa calma, així que aquí es compleix el tòpic.Parlant ens entenem.
En aquests temps sembla que el diàleg és una cosa difícil, oi? Per això diria que és una novel·la optimista.Que parla sope...
Tres personatges. Un home de setanta anys que viu aïllat del món en una masia del Delta de l’Epe, una dona que no arriba als trenta i fuig d’una parella que la maltracta i una nena de tretze anys amb la seva problemàtica. A còpia d’explicar-se la vida aconsegueixen la pau.Optimista, sí.
Parla de la necessitat que tenim dels altres. De com gràcies als altres som millors persones.Miri, ha trobat el mètode per a alguns polítics: tancar-los i que...
Als parlaments, ja ho veiem, no acaba de funcionar: s’estomaquen i no funciona, no.En alguna crítica diu: “Sembla quasi un diàleg de Plató”. Bo o dolent?
Semblaria molt bo, però això crec que és que l’autor de la ressenya s’ha crescut. Ha estat molt generós. Cert que plantejo el diàleg, que són personatges explicant-se, i el diàleg és un gènere de molta tradició, però vaja...Algú dirà “filosofia no, si us plau”.
En absolut, en absolut. És una novel·la on hi ha moltíssima aventura, però també hi ha moltíssima reflexió. Però no és una novel·la filosòfica, sinó de personatges, començant pel més vell, que té més per explicar, més aventures des de la vida universitària a Barcelona fins a l’enfrontament amb un germanastre que és l’altre costat del mirall, un personatge públic, que es va dedicar a la política.Dues vides distants.
I d’aquest enfrontament neix el conflicte de la novel·la, sí.Ep! I si la novel·la fos filosòfica, què?
Ai, no, no! Però és cert que hi ha gent que li podria semblar pesada, que li tiraria enrere. Jo vaig voler que tingués profunditat, que fos tècnicament arriscada, però pretén ser novel·la, furgar en l’interior dels personatges.Li va agradar a vostè complicar-se la vida una mica.
No sé si complicar la vida, però sí, hi ha certes apostes tècniques. Vaig pensar que havia de parlar des de l’interior dels personatges. La tècnica literària t’ofereix moltes maneres i la que jo he triat és parlar des d’una tercera persona que va saltant a l’interior de cada personatge. A la primera pàgina et pot sorprendre, però a partir de la tercera ja has entrat en les regles del joc. No té cap dificultat de lectura.La tècnica ha de passar desapercebuda. Però l’escriptor que no se sotmet a reptes s’avorreix, oi?
És clar, és clar. Jo entenc que la literatura és una recerca personal, interior, però també dins de la tradició literària. Utilitzo els recursos que posa al meu abast la tradició literària. Ara, és una novel·la llegidora, àgil.I un llenguatge naturalista.
Seria trair l’essència del relat si no fes parlar els personatges amb una certa identitat. La més evident és la parla d’Edmond, que fa bandera del seu arrelament a la terra, al Delta, i parla un tortosí no pur, perquè ha passat part de la vida a Lleida, part a Barcelona... m’he hagut d’inventar la seva manera.Pel carrer parlem com podem. Qui ho fa normativament?
Doncs això mateix. Un català estàndard per als personatges d’una novel·la com aquesta seria absolutament ridícul. No serien versemblants.El ‘territori’ que diem ara és cada cop més terreny de ficció.
L’estem redescopint. La cultura catalana era molt centrípeta, abocada a Barcelona. Fa vint anys, quan vaig publicar la primera novel·la, en portar l’original al corrector em va esborrar un paràgraf perquè un personatge parlava en lleidatà. Això ara ja no passa i molts escriptors fan bandera del seu dialectalisme.A la pròxima, amb andorranismes!
No ho descartem, no ho descartem.