Ni vici ni pecat. Una partideta de ‘Ierusalem. Anno Domini’, concebut per la teòloga i apassionada dels jocs Carmen G. Jiménez, és lícit i permès, que per això el va presentar l’arquebisbe d’Urgell al Festival del Joc del Prineu.

Un joc ‘beneït’ per un arquebisbe! 
Mai, mai, no havia viscut res de similar. Va ser una presentació extraordinària i diria que a Devir, l’editorial, deuen estar molt contents per la repercussió. En barrejar amb el joc aquesta temàtica, és clar, ha tingut transcendència. 

Llaminer.
Que a la presentació, a la Seu d’Urgell, hi hagués l’arquebisbe d’Urgell, una consellera de la Generalitat, l’alcalde... I moltíssima gent. Va ser fantàstic. 

El guanyador, al joc, com a mínim es guanya el cel.
Sí, sí. El guanyador és qui se situa més a prop de Jesús al Sant Sopar i això, si fa no fa, és estar al cel. 

La idea...
Situar els jugadors al darrer sopar de Crist, és clar... no s’havia vist mai. Qui em coneix ja sap que la idea en mi era lògica: soc teòloga i una gran aficionada als jocs de taula. Jesús i el joc són les meves passions. El joc és un vehicle fantàstic per compartir amb amics i família i desenvolupar destreses mentals. 

I es va il·luminar.
Per descomptat, des del respecte. Vaig pensar que el Sant Sopar era adient. No deixava de ser un sopar entre amics, on van compartir, menjar i beure. 

Inclou passatges bíblics, diu. 
Volia utilitzar certs passatges, sí. Per exemple, quan la mare de Joan i Santiago li diu a Jesús “vull que seguis els meus fills a dreta i esquerra” de tu. Amb això podem representar com som els humans i com ens barallem per estar a la vora del lloc que desitgem. 

Es juga amb cartes. 
Cartes i fer accions. Per entrar al sopar has de pagar amb pedres, pans i peixos que has aconseguit en altres ubicacions del joc. Com diu Lluc: molta gent seguia Jesús i les dones l’atenien amb els seus béns. 

Entesos.
També es fa referència a les paràboles. Vull recollir el missatge de Jesús més bàsic: fes el bé. Normalment als jocs de taula no hi ha cap acció que consisteixi a fer un favor a l’altre i aquí sí. Dones i reps. 

Habitualment fas esclatar caps o talles colls. Fins i tot al parxís les fitxes es ‘maten’ o es ‘mengen’.
Exacte, exacte. Tot és anar a per l’altre. Aquí hi ha la dinàmica de fer favors. Però és clar, aquí tothom està calculant a qui se li farà el favor, qui en rep més... Genera un estira-i-rronsa. 

Vol treure el millor de nosaltres?
Veureu, en realitat podria arribar a sortir com som en realitat. És a dir, també has de ser astut. Tampoc és que els jugadors hagin de ser àngels.

Jesús i Maquiavel?
Podria ser, podria ser. Aquí estem, debatent-nos en la vida. 

Què hi fa Judes?
També, també. Però si per col·locar els altres apòstols reps una recompensa, per situar-lo a ell reps unes monedes. Cinc. Volia que fossin trenta, naturalment, però em desequilibrava el joc. I a l’hora de puntuar, estar a prop de Judes resta punts. 

No podia ser d’una altra manera. 
El final el desfermem entre tots. Quan Jesús és condemnat s’acaba la partida. 

Acaba malament. 
Acaba malament. Fent un espòiler: ja sabem que acaba malament. 

Preocupa que només interessi als creients? 
Des del punt de vista històric, cultural, és tan proper a tothom... siguis o no creient. I així m’ho diu la gent. També hi ha una petita, petita, part, a qui li pesen els prejudicis. Doncs que no juguin. 

Seria com no gaudir del romànic perquè és art religiós. 
Això mateix. Som adults, oi? 

En altres temps l’haurien excomunicat o cremat per bruixa.  
Altres temps, altres. Ara també hem de trencar una llança per les dones, que acostumem a estar molt apartades també del món dels jocs. Ni existíem. A poc a poc.