La mítica Fada Ignorant és casa de Juan Gómez (El Sobrino del Diablo), però ara feia un temps que no la visitava. Aquest dissabte a les 22.30 hores s’acabarà l’espera, ja que torna per presentar el seu nou disc, ‘Desastre Natural’.

Ja el tenim de nou aquí!
Sí, amb ganes de tornar a La Fada Ignorant, que fa un any ben bo que no hi vaig! Va ser el 2010 que vaig començar a anar-hi, hi venia tres o quatre vegades a l’any, així que ara ho agafo amb més ganes.

La trobava a faltar!
I tant, perquè és un lloc important per a mi, on he recorregut mitja carrera. Allà hi he presentat, tranquil·lament, set o vuit discos, i en tinc quinze, així que és molt especial. 

M’ho imagino!
Vaig començar a gravar discos el 2002 i en feia un a l’any. Ara, però, m’ho prenc amb més calma. He estat 20 anys vivint de la música, i des de fa cinc anys ho combino amb la docència, així que el ritme és un altre. Ara publico un disc cada tres o quatre anys. 

De què és professor?
De llengua castellana. Vaig fer Filologia Hispànica, així que realment és per al que vaig estudiar.

I com és aquesta combinació amb la música?
Doncs no és tan estranya, la veritat. Entre fer classes a vint-i-cinc xavals de 15 anys i actuar davant de trenta o quaranta espectadors tampoc és tan diferent. Al cap i a la fi tens un públic davant al qual has d’entretenir i educar, i tant és explicar-los coses amb una pissarra o amb una guitarra.

Totalment!
A més, també és intercanviable, ja que de vegades porto la guitarra a classe. Soc el profe hippy, el profe enrotllat (riu)!

Aquests són els millors!
I tampoc els pressiono gaire, perquè et suspengui has de deixar l’examen en blanc o insultar-me greument!

I com ha sortit aquest nou disc?
Doncs ha estat el que més he tardat a gravar, ja que ara tinc menys temps, així que l’he anat fent en estones mortes, diguéssim. A més, l’he gravat a Barcelona i jo visc a Sant Pere de Torelló, així que han estat uns dos anys de feina. 

Entenc.
I la majoria dels instruments els he gravat jo. Hi ha guitarres acústiques i espanyoles, bateria, baix, balalaiques. És un disc bastant folk. Jo continuo sent un músic de rock, però m’he obert a altres estils. Hi ha un corrido mexicà, una cúmbia colombiana, una chacarera argentina. Una miqueta de tot!

L’estil m’ha recordat una mica al Joaquín Sabina, pot ser?
Sí, una mica. Al cap i a la fi tots dos som cantautors, però d’aquella època m’identifico més amb Javier Krahe, ja que els meus textos són més humorístics. De fet, al Krahe l’he telonejat alguna vegada i l’he conegut.

Caram!
Els meus textos, també, tenen un vessant força ideològic, ja que soc bastant antisistema, però m’agrada explicar-ho des d’aquest punt de vista humorístic. És a dir, no faig pamflets polítics, sinó que prefereixo riure’m una mica de tot!

Això és el millor!
A més, no parlo de mi mateix a les cançons, sinó del món, d’històries que veig, i les intento reflectir a la meva manera. No faig cançons d’amor ni de desamor, tampoc autobiogràfiques. En puc escriure una d’antropopaleontologia i una altra sobre el ciclisme, m’entens? De qualsevol cosa que em vingui al cap.

Tornant al disc, aquesta vegada és un vinil!
Sí, ja havia fet catorze CD, i el meu tècnic de so, que és col·lega meu, m’ho va proposar perquè li feia gràcia provar de fer-ne un, ja que la masterització és diferent. Així que va ser més per caprici seu que meu, però a mi també em fa molta il·lusió!

És clar!
I he de dir que pensava que seria més complicat de vendre’l, ja que no tothom deu tenir tocadiscos, però per a sorpresa meva, de moment està anant molt bé. 

I segur que anirà millor!
És veritat que és més car de produir, però de moment ja estem recuperant la inversió. L’única cosa que em fa llàstima és que els meus pares no l’hagin pogut veure, que segur que també els hauria fet molta il·lusió.