Ha estat la ‘seño’ de la meitat de la gent que corre per la Seu i voltants. Si no més. Des de fa un temps, però, Pepita Clop va canviar alumnes per lectors.  No para de trobar històries per explicar al seu voltant. La pròxima, al caure

Llibre al febrer.  
Això esperem. La Urgell Mestre, la il·lustradora, està acabant quatre serrells.  El dia absent es diu. Us explicaré: jo soc nascuda en 29 de febrer. Això vol dir que enguany faré 16 anys! Doncs la protagonista del conte és una nena que descobreix que el dia del seu aniversari... no està al calendari!

Quin disgust! Sona autobiogràfic.  
Una miqueta, ho confesso. Però jo soc molt positiva, així que he après a prendre-m’ho com un tret diferencial i l’any que hi ha un 29 de febrer... és la bomba! Penso que és com tenir una guardiola de temps. 

De contes ja en porta uns quants. 
Però vaig començar sense pensar-hi. Estava recuperant-me d’una qüestió de salut, em costava molt de parlar –a mi, que soc tan xerraire– i tenia molt de temps, sobretot a les tardes. Pensava molt en la meva mare en aquelles hores i vaig pensar en totes les històries que m’explicava. 

Va sorgir així ‘Contes de la mare’. 
Vaig pensar que si no les escrivia, aquelles històries, era com tallar un fil. Les vaig posar per escrit sense cap finalitat precisa. Només m’encantava quedar-me a la tarda, amb el meu cafè i la llibreta... Era com si la mare estigués a la vora, dictant-me-les. Eren les seves paraules, la seva manera de parlar... Era tan dolç, trobar-me així amb ella!

Es nota que se l’escoltava. 
En principi, era un regal per a la meva filla i la neboda. Fa deu anys d’això. La neboda, que era més gran, va dir “això no ens ho podem quedar, això és de la vall” –de Castellbò, d’on era la mare. 

Raó que tenia.  
Vaig anar a visitar el Marcel·lí Pasqual, d’Edicions Salòria, que no ens coneixíem de res. Sort que hi havia per allà Joan Obiols, que sí que ens coneixem molt. Sempre li dic que és el padrí dels meus llibres, el meu mecenes. 

En Marcel·lí té bon ull.  
Prou que sí. Però ves a saber, el Joan va ser el meu passaport, considero. Després hem continuat. Allò va ser la meva obra d’art. Però no són els meus contes, sinó els de la mare. Després va venir el de Les cabretes del Serrat Gros. Vaig anar per allà, per la Vansa, uns quants cops. En dies d’hivern, el poble tot nevadet... i m’explicaven les històries dels animals.   Com si fossin personetes, amb el seu nom, el seu caràcter, l’enyor de l’antiga propietària. Semblen nenes trapelles. 

‘La vella de Romadriu’.  
Un 15 d’agost vaig anar d’excursió a Romadriu amb la filla i se’m va acudir de parlar d’aquella dona empoderada, valenta, emprenedora, treballadora... Es mereix un conte aquella figura, que sembla que era real. Avui en dia seria la presidenta de totes aquestes dones pageses, decidides, lluitadores. Qui explica el conte no és la vella, sinó la Lluna, que ho veu tot. 

D’aquí, a ‘L’home dels nassos’.  
Quan era petita sempre em feien rabiar amb això el dia 31 de desembre. Me’l feien buscar i jo, que era molt tafanera, tenia un desfici per veure’l! Em preguntava: si l’any té 365 dies, on se’ls posa? On els amaga? Jo em passava el dia sortint esperitada perquè em deien: “que va per Canonges!” i “ara passa pel carrer Major” o per les Monges... 

De mestra a escriptora.   
Noooo, jo segueixo dient que soc mestra. És una satisfacció tan gran! Vaig començar a fer classes amb vint-i-un anys, així que m’hi he dedicat durant quaranta. Recordo que era poc més gran que les alumnes, que en tenien catorze o quinze, i em feien apujar els colors. Em preguntaven si tenia xicot... 

La devien veure propera.   
Sempre he volgut que els alumnes em diguessin de tu i Pepita. El tracte de vostè penso que allunya i jo els volia tenir a prop. Al costat, no darrere. Això no vol dir que no em tinguessin respecte. 

Va començar amb les monges de Lestonnac.   
Feia aquestes coses que aleshores no eren gens habituals. Havia de ser la senyoreta i parlar de vostè. Després vaig anar a La Salle. El dia que vaig presentar allà un llibre, em deien coses que em feien eriçar la pell. 

Té la mà trencada de tractar amb nens. Sap com escriure per a ells.   
Més que això, perquè sempre he tingut alumnes més aviat adolescents, és que jo sempre dic que no he crescut, recordo molt com era de nena. Hi ha gent que no sap empatitzar amb els infants perquè se n’oblida, de la seva infantesa. 

Ara té la mà trencada com a escriptora.   
Però insisteixo, jo no soc escriptora, soc mestra. Tot i que escriure era un somni que abans pensava que no realitzaria mai. No creia que tingués res d’interessant per explicar. Deu ser per això que no m’he posat amb una novel·la. Encara no.